De què vas, motivat?

dilluns, 26 de febrer del 2018

motivacioLa majoria d’experts coincideixen en què bona part de la mà d’obra que s’incorpora al mercat de treball són joves molt més preparats tècnicament, però amb menys implicació i compromís que els seus predecessors.

Motivació, vet aquí la pedra on tothom ensopega. Ben cert que a la nostra societat uns pocs viuen per treballar, però una majoria treballa per viure. Entrebancats en aquesta dualitat perversa, hom apel·la a la professionalitat de l’individu per neutralitzar les adversitats motivacionals.

Però la motivació i la professionalitat van per barris, i a la nostra societat, competitiva de mena,  són factors que se’ns pressuposa, com el valor a l’antic servei militar.

Servidor, ja de ben petit, replicava aquella pregunta impertinent i retòrica del “- Nen , què faràs quan siguis gran?”, amb un invariable: “- Jo treballaré a la Pirelli”.

Potser perquè la tenia davant de casa, potser perquè tenia tres generacions que hi havien suat la samarreta -el meu pare encara va vestir molts anys de mono blau-  o potser perquè a casa era tema de conversa habitual, l’opció em semblava d’allò més raonable i realista. És més, mai vaig plantejar-me cap altra possibilitat.

Vaig passar per l’Escola Industrial a recollir el preceptiu salconduit per entrar a l’empresa italiana. I apa, a esperar l’oportunitat.

Trenta-dos anys després, invariablement, el despertador continua sonant cada dia. Entre complagut i resignat, continuo anant “a la fàbrica”, com deien els antics.

Potser el més motivador no sigui guanyar diners, o que la meva empresa en guanyi. També em satisfà de pensar que estic en un lloc on he après i encara aprenc moltes coses, un lloc on ens dediquem a fabricar coses útils per a la societat, que sóc representant d’una quarta generació familiar que acumula cabassos de lleialtat a la causa, i convençut que amb la meva feina contribueixo a defensar la meva empresa i, amb ella, molts llocs de treball que alhora són font de riquesa directa i indirecta per a la meva ciutat i el meu país.

Sí, ho sé, sóc una espècie en extinció. Digueu-me romàntic. Però demà al matí, invariablement,  em tornarà a sonar el despertador. I l’aturaré amb un somriure.

Albert Tubau

Què bé que s’hi viu, sense indústria

divendres, 9 de febrer del 2018

2304133651_961287cda3_bEn abandonar el cicle depressiu, aquests darrers anys l’expansió de la regió metropolitana ha posat les comarques del Gran Penedès cada vegada més a prop del rovell econòmic. Hem deixat de ser perifèrics i suburbans. Des del punt de vista industrial avui ja formem part del gran districte. Una altra cosa és si aprofitem o no aquesta tendència i si gestionem adequadament les oportunitats que això representa.

Aquesta integració de facto ha suposat que la cotització del sòl i sostre industrial de la nostra demarcació es projecti a l’alça. Així, la disponibilitat de solars i naus per a usos comercials i industrials s’ha reduït considerablement al Garraf però encara suposa un gran factor d’atracció en el cas de l’Alt Penedès i el Baix Penedès.

La falta de visió estratègica dels darrers 10 anys, traduïda en el dèficit de planificació del futur industrial i en la mandra d’apostar per les activitats de transformació, ha decantat alguns municipis a la pèrdua d’atractivitat i -encara més preocupant- a un estrepitós fracàs a l’hora de retenir les activitats empresarials que demanden més espai operatiu i millors condicions; vet aquí que sovint acaben marxant.

La pèrdua d’imant industrial aboca al declivi del magnetisme econòmic. Les nostres comarques costaneres queden ancorades al mapa socioeconòmic com a indrets on s’hi viu bé, sí, però només s’hi pot viure. A l’hora d’exercir la seva professió, els residents amb perfils de qualificació mitjana o superior han de desplaçar-se a d’altres veïnats. Aquesta és una de les grans paradoxes de la comarca del Garraf, sense anar més lluny.

Qui sap si hagués estat possible un model econòmic en el què la qualitat residencial fos equiparable a la qualitat en l’oferta de llocs de treball. Qui sap si això ja és irreversible i el tren ha passat de llarg. El cas és que la majoria dels consistoris no estan per la labor a l’hora de dibuixar una hipòtesi de mosaic que garanteixi l’equilibri social i econòmic a mitjà i llarg termini. Entre els regidors no sovintegen els estrategs. A més, el dia a dia i les praxis efectistes són poc amigues del capteniment tàctic.

Isidre Also
Secretari general de la FEGP
@isidrealso

Extret de l’article publicat a l’edició de gener de 2018 de Penedès Econòmic

La guardiola

dilluns, 8 de gener del 2018

guardiolaAquest dies hem sentit a parlar amb més freqüència de la “guardiola de les pensions”. Així és com, de manera col·loquial, s’anomena el Fons de Reserva de la Seguretat Social. Es tracta d’un fons sobirà d’inversió creat pel Govern d’Espanya l’any 2000 a fi de garantir el sistema públic de la Seguretat Social.

Els catalans hem aportat a la guardiola de les pensions un 29% del total del fons de reserva acumulat fins el 2011 (més de 20.000 milions d’euros), quan Catalunya representa el 16% de la població de tot l’estat espanyol.

Val a dir que la Seguretat Social, malgrat que l’ocupació està en el seu nivell més alt dels últims set anys i l’economia creix a bon ritme, acumula dèficit des de l’any 2011, donat que les cotitzacions socials no cobreixen les despeses. Les causes principals es troben en la precarietat de l’ocupació, els sous baixos (si són baixos també ho són les cotitzacions) i les bonificacions de les cotitzacions socials, que han reduït dràsticament els ingressos de la Seguretat Social, trobant-nos que recapta menys en aquests anys en què es crea ocupació que en els què se’n destruïa.

Quan jo era petit a casa teníem el costum de fer guardiola durant tot l’any. Quan arribava la nit de Reis deixaven, juntament amb les sabates, la guardiola amb els estalvis. Pel matí, entre els pertinents regals, s’escampaven els trossos de la guardiola trencada amb una de nova per tornar a omplir i, en el lloc on hi havien estat les monedes estalviades, hi havia un grapat de llaminadures.

Veient que no es prenen mesures eficients per solucionar els problemes del nostre sistema de pensions, com són el de sostenibilitat financera i la reducció de la pensió mitjana durant les pròximes dècades -segons els experts, podria arribar al 30-35%- aquest any he demanat als reis d’orient que, quan em toqui cobrar la pensió, el govern de torn no em pagui amb un grapat de caramels.
Martí Sistané
President FEGP