Archive for the ‘Empresa’ Category

No en parlem més, d’aquelles patronals

diumenge, 6 de març del 2016

blogEls models de representativitat empresarial han canviat. La nova generació d’empresaris i directius ja no és complaent amb els amaneraments anacrònics i exigeix vectors factuals. Es demana a les associacions empresarials un diàleg constant amb els camps del coneixement, amb els mons de la universitat i la recerca, com també major proximitat amb les escoles de negoci. Ensems, una altra interlocució permanent ha de ser amb l’estament polític; a partir del qual es fonamenta la cooperació amb el sector públic, adés ineluctable.

Aquelles patronals d’abans avui han de ser obradors d’impulsos i palanques d’oportunitats; han de respondre eficaçment davant dels seus públics interns i han d’obrir els finestrons al compromís social. Les noves entitats empresarials, en definitiva, han de ser contributives o no seran.

Els rengles de la innovació, la competitivitat i la planificació estratègica són les parets mestres d’una nova cultura d’empresa. Han de ser les modernes organitzacions empresarials les que solfegin aquestes partitures de progrés econòmic, davant d’una platea cada vegada més global i alhora diversa. Cal esperar de les associacions gremials i territorials que siguin integradores i coadjuvants, que liderin i dinamitzin, que actuïn com a xarxes d’interessos empresarials, que participin en la construcció d’un marc propici a l’activitat econòmica.

Els empresaris i directius d’ara no n’entenen de cambres obscures, clientelismes fatus i arribismes polítics. Avui es demana una regeneració, biològica i d’actitud, en les formes i en els criteris, sense reminiscències.

Isidre Also
Secretari general de l’ADEPG
@isidrealso

L’esperpent del marc laboral

dilluns, 19 de octubre del 2015

EspejoLa nova entrega del Baròmetre de l’Empresa Familiar ens porta bones notícies. El 54% dels negocis de nissaga han augmentat la seva plantilla en el decurs del darrer any; com també, el 70% han incrementat la seva facturació. Les dades es refereixen al conjunt de l’estat espanyol. El mateix estudi destaca que la incertesa derivada de la conjuntura política i els calendaris electorals és una de les causes que més preocupen els empresaris. Així i tot, s’apunta una tendència a l’optimisme i sembla que tothom fa veure que les coses van millor.

És una paradoxa que, a peu de carrer, la percepció del clima empresarial sigui tèbia, amb un minso hàlit de confiança, i que gairebé no es tradueixi en un major nombre de contractes de treball. Com també és un disbarat que la suposada recuperació econòmica tingui el seu punt d’ebullició en un 88% de contractació temporal, en el cas de Catalunya.

La normativa laboral no estimula la contractació en ferm; és més, sembla penalitzar-la. Em trobo amb empresaris que diuen que sí, que sembla que la cosa va millor, i que els aniria bé ampliar la plantilla per fer front a l’increment d’activitat. Però no ho fan. Les condicions no ho afavoreixen. Vet aquí perquè la recuperació econòmica no ens ve de la mà d’una millora en l’estadística de la contractació laboral.

No pot ser que el marc laboral sigui un mirall deformat, com els de l’esperpent literari, i que no s’avingui a la realitat. Ara és un bon moment per estimular la creació de llocs de treball i per animar la contractació. Encara que moderat, l’optimisme ha de trobar resposta en forma d’incentius i majors facilitats.

Sobretot les pimes haurien de ser objecte d’un programa que animés la contractació; tant o més, les micropimes. Aquestes organitzacions més modestes són les que, en proporció, més s’han hagut d’aprimar durant el sexenni i ara esdevenen espais fèrtils per a la nova ocupació.

Encara més, si el 19% dels llocs de treball que es registren a Catalunya corresponen a treballadors autònoms, no seria cap pecat incentivar sobre manera la creació d’un primer lloc de treball. Seria una bona manera de començar a créixer.

Una altra evidència és l’afectació de l’estacionalitat en determinat sectors d’activitat, com ara el comerç i el turisme. Cal sospesar la possibilitat de premiar una contractació temporal d’una durada superior a la mitjana registrada fins ara, com ara de 150 dies sense interrupció. Aquesta mesura afavoriria una certa estabilitat a un perfil de treballadors que tenen dificultats de combinar els cicles temporers amb altres feines de major  requeriment curricular.

Isidre Also
Secretari general de l’ADEPG
@isidrealso
adepg@adepg.cat

El copet a l’esquena

dimarts, 7 de abril del 2015

Les regles de joc no són les mateixes per a les empreses que són gestionades amb criteris ètics. Aquestes pateixen els greuges competitius instil·lats pels negocis indolents, d’aquells que no tenen un mínim capteniment. El balanç no pot ser més desconcertant. Quan més s’acoblen els valors de la responsabilitat en aquelles empreses més compromeses amb l’entorn i les persones, per contra, creixen les malacures en aquelles indústries en què es prima la consecució d’uns objectius, siguin quines siguin les maneres d’assolir-los.

L’administració pública hauria d’exercir com a equalitzador. Abstenir-se de fer-ho és el mateix que admetre, com a bones pràctiques, el desinterès social i la gasiveria per part dels executius més llibertins. Cal estimular el mirament pels codis ètics i la formulació de directrius especialment primoteres amb les persones. El sistema no pot dimitir de les seves obligacions i ha d’incentivar els models d’excel·lència. I això no s’està donant.

En la farsa olímpica només meriten les posicions de pòdium i mai no es tenen en compte els esforços de tots i cadascun dels competidors, tret que creuin la línia de meta arrossegant-se i facin prou llàstima. El mateix passa en el món de l’empresa. Sembla que només mereixen l’aplaudiment aquells que exporten més i aquells que han presentat millors comptes de resultats. Com si les bones pràctiques fossin intangibles que mai no vénen al cas. Com si l’estètica dels balanços i els vestits cars fossin l’únic que sedueix els decisors de la cosa pública.

Sovint ens embeuen informacions lamentables en què les divinitats polítiques visiten aquesta i aquella altra fàbrica, tot enlluernats per la presumpció i el glamur del seus directius. Escenificat el recorregut per les instal·lacions, en les inevitables declaracions a la premsa s’enumeren els mèrits de la marca i el conseller de torn es vanta de tenir aquella empresa en els límits de la seva demarcació. Massa vegades, tant se val els codis ètics i les maneres de fer.

La cultura d’empresa no està de moda. Les empreses discretes, les que s’esforcen sense recompensa, les que arriben arrossegant-se a la meta, no reben aquell bàlsam de la visita egrègia i la irrupció de cotxes oficials. Les elits polítiques es delecten en festejar els líders de la competitivitat empresarial sense adonar-se’n que l’autèntic lideratge és el d’aquells que fan les coses a consciència, sense esperar el copet a l’esquena.

Isidre Also
Associació d’Empresaris del Penedès i el Garraf, ADEPG
adepg@adepg.cat

Isidre Also
Associació d’Empresaris del Penedès i el Garraf, ADEPG
adepg@adepg.cat