Archive for the ‘reindustrialització’ Category

Què bé que s’hi viu, sense indústria

divendres, 9 de febrer del 2018

2304133651_961287cda3_bEn abandonar el cicle depressiu, aquests darrers anys l’expansió de la regió metropolitana ha posat les comarques del Gran Penedès cada vegada més a prop del rovell econòmic. Hem deixat de ser perifèrics i suburbans. Des del punt de vista industrial avui ja formem part del gran districte. Una altra cosa és si aprofitem o no aquesta tendència i si gestionem adequadament les oportunitats que això representa.

Aquesta integració de facto ha suposat que la cotització del sòl i sostre industrial de la nostra demarcació es projecti a l’alça. Així, la disponibilitat de solars i naus per a usos comercials i industrials s’ha reduït considerablement al Garraf però encara suposa un gran factor d’atracció en el cas de l’Alt Penedès i el Baix Penedès.

La falta de visió estratègica dels darrers 10 anys, traduïda en el dèficit de planificació del futur industrial i en la mandra d’apostar per les activitats de transformació, ha decantat alguns municipis a la pèrdua d’atractivitat i -encara més preocupant- a un estrepitós fracàs a l’hora de retenir les activitats empresarials que demanden més espai operatiu i millors condicions; vet aquí que sovint acaben marxant.

La pèrdua d’imant industrial aboca al declivi del magnetisme econòmic. Les nostres comarques costaneres queden ancorades al mapa socioeconòmic com a indrets on s’hi viu bé, sí, però només s’hi pot viure. A l’hora d’exercir la seva professió, els residents amb perfils de qualificació mitjana o superior han de desplaçar-se a d’altres veïnats. Aquesta és una de les grans paradoxes de la comarca del Garraf, sense anar més lluny.

Qui sap si hagués estat possible un model econòmic en el què la qualitat residencial fos equiparable a la qualitat en l’oferta de llocs de treball. Qui sap si això ja és irreversible i el tren ha passat de llarg. El cas és que la majoria dels consistoris no estan per la labor a l’hora de dibuixar una hipòtesi de mosaic que garanteixi l’equilibri social i econòmic a mitjà i llarg termini. Entre els regidors no sovintegen els estrategs. A més, el dia a dia i les praxis efectistes són poc amigues del capteniment tàctic.

Isidre Also
Secretari general de la FEGP
@isidrealso

Extret de l’article publicat a l’edició de gener de 2018 de Penedès Econòmic

Perdre’s dins la peixera

dilluns, 29 de febrer del 2016

peixeraEl mon de la peixera és molt petit. Encara que el vidre sigui gran i net, sempre és convenient sortir a donar un tomb. Ara fa dos-cents anys que el vilanoví Antoni Bonaventura Gassó publicava el llibre España con industria fuerte y rica. Era el 1816 i el text esdevenia una de les primeres apologies de l’industrialisme al nostre país. Gassó gaudia d’una posició d’observador privilegiat. Durant 24 anys fou el secretari de la Junta de Comerç de Barcelona, la principal institució econòmica del país. Disposava, per tant, d’una perspectiva prou atractiva. I no anava desencaminat. El país girava cap a la indústria i, només disset anys més tard, a Vilanova es constituïa la fàbrica de la Rambla,  la primera gran empresa cotonera moguda a vapor. I allò només era el començament.  Però no tothom ho veia de la mateixa manera. A l’equador de segle, alguns dels prohoms més il·lustres de la societat vilanovina, com Josep Pers i Ricart, fundador i director del Diario de Villanueva, o Teodor Creus i Corominas, qui fou escriptor i alcalde de la ciutat, publicaven  Los Misterios de Villanueva, un text discret – a mig camí del sainet i l’assaig històric -  on s’apostava per l’agricultura i s’instava a abandonar una indústria que “como exótica en España, tiene un porvenir incierto y continuamente amenazado”. No volien acabar amb un cel “nebuloso y triste cual el de la industrial Albion”. Així, doncs, opinions ben distants de les que defensava Gassó. Quina era la diferència? Els primers continuaven donant tombs a la peixera. L’altre, feia temps que n’havia sortit. En els debats locals i localistes és convenient d’escoltar veus alternatives, amb angles i perspectives diferents. Cercar l’opinió d’aquelles veus autoritzades i prescriptores que freqüenten espais i tribunes influents i que ens poden ajudar a llegir i descodificar tendències i comportaments que potser no acabem d’entendre. Escoltar la veu d’aquells que fa temps que van sortir de la peixera, perquè a nosaltres, de tants  tombs, i de tants cops de cap contra el vidre, se’ns entela la visió de la realitat.

Albert Tubau

Sense fibra òptica no es pot industrialitzar el país

dilluns, 29 de setembre del 2014

fibra-optica-arica-tacna_172616Els governs estan envolant una croada amb la consigna de vitalitzar el sector industrial. Des de les instàncies europees fins a la politiqueria del barri sembla que tothom s’hagi posat d’acord i s’ensuma una fal·lera més que emergent per recuperar el terreny perdut.

És ara quan es reconeixen els errors d’una economia basada en l’abstracció. És ara quan els manaies de la cosa pública malden per la recuperació de l’activitat transformadora. Potser és que se n’han adonat que la Indústria és la corretja de transmissió de l’economia i que actua com a trampolí d’oportunitats per als sectors de Serveis.

El millor que li pot passar al comerç, a l’hostaleria, a l’activitat cultural, a l’àmbit de la salut, a les propostes d’esport i lleure, i també el millor que li pot passar a la construcció, és que la Indústria entri en erupció, que sigui generadora d’iniciatives empresarials, torrentera de llocs de treball, imant d’inversions, receptora de talent, estímul per a la innovació constant i consumidora de tecnologia. Cap altre sector econòmic té la capacitat tractora i dinamitzadora que té la indústria.

No podem passar per alt, però, que l’activitat industrial demana la conjugació de determinats recursos o palanques de projecció. La llista d’aquests condicionants és molt llarga i està encapçalada per les infraestructures de telecomunicacions. Avui dia, en el dau de la competitivitat, la connectivitat és l’as. Aquest és el principal handicap amb què es troba la croada, perquè un dels grans dèficits del país és la connectivitat.

Bona part dels nostres polígons industrials no disposen de cablejat de fibra òptica. Les empreses radicades en aquests nuclis veuen escapçada la seva capacitat de competir. Tret del melic metropolità de Barcelona i alguna altra zona privilegiada del país, el territori de Catalunya i sobretot les perifèries no disposen de connexió per banda ampla amb prestacions suficients. Així no es pot ser competitiu. Així no es pot industrialitzar el país. Així, perdrem la poca indústria que encara ens queda.

Isidre Also
Associació d’Empresaris del Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès, ADEG
@isidrealso