Archive for the ‘Economia comarcal’ Category

Què bé que s’hi viu, sense indústria

divendres, 9 de febrer del 2018

2304133651_961287cda3_bEn abandonar el cicle depressiu, aquests darrers anys l’expansió de la regió metropolitana ha posat les comarques del Gran Penedès cada vegada més a prop del rovell econòmic. Hem deixat de ser perifèrics i suburbans. Des del punt de vista industrial avui ja formem part del gran districte. Una altra cosa és si aprofitem o no aquesta tendència i si gestionem adequadament les oportunitats que això representa.

Aquesta integració de facto ha suposat que la cotització del sòl i sostre industrial de la nostra demarcació es projecti a l’alça. Així, la disponibilitat de solars i naus per a usos comercials i industrials s’ha reduït considerablement al Garraf però encara suposa un gran factor d’atracció en el cas de l’Alt Penedès i el Baix Penedès.

La falta de visió estratègica dels darrers 10 anys, traduïda en el dèficit de planificació del futur industrial i en la mandra d’apostar per les activitats de transformació, ha decantat alguns municipis a la pèrdua d’atractivitat i -encara més preocupant- a un estrepitós fracàs a l’hora de retenir les activitats empresarials que demanden més espai operatiu i millors condicions; vet aquí que sovint acaben marxant.

La pèrdua d’imant industrial aboca al declivi del magnetisme econòmic. Les nostres comarques costaneres queden ancorades al mapa socioeconòmic com a indrets on s’hi viu bé, sí, però només s’hi pot viure. A l’hora d’exercir la seva professió, els residents amb perfils de qualificació mitjana o superior han de desplaçar-se a d’altres veïnats. Aquesta és una de les grans paradoxes de la comarca del Garraf, sense anar més lluny.

Qui sap si hagués estat possible un model econòmic en el què la qualitat residencial fos equiparable a la qualitat en l’oferta de llocs de treball. Qui sap si això ja és irreversible i el tren ha passat de llarg. El cas és que la majoria dels consistoris no estan per la labor a l’hora de dibuixar una hipòtesi de mosaic que garanteixi l’equilibri social i econòmic a mitjà i llarg termini. Entre els regidors no sovintegen els estrategs. A més, el dia a dia i les praxis efectistes són poc amigues del capteniment tàctic.

Isidre Also
Secretari general de la FEGP
@isidrealso

Extret de l’article publicat a l’edició de gener de 2018 de Penedès Econòmic

El carreró del “Gato”

dilluns, 30 de octubre del 2017

Gato[1]

En el septenni i escaig de crisi econòmica ens hem llegit, uns i altres, tota mena de retrets i escarafalls en relació amb la praxi dels negocis; què passa amb l’ètica empresarial quan vénen mal dades i els balanços trontollen.

Fins a quin punt en cicles depressius i en períodes de turbulència econòmica, quan els directius han de salvar els mobles, són permissibles actituds indolents amb les persones i l’entorn social? És l’ètica empresarial un vestit de temporada que cal desar a l’armari quan no toca?

Sempre hi ha retrucs econòmics, és cert, però aquesta vegada han estat motius polítics els que han porfiritzat els codis de l’ètica empresarial. L’octubrada ens ha abocat una seqüència d’anuncis de deslocalització fiscal per part de corporacions fàtues i companyies pròdigues. On queda aquell compromís amb la terra i les persones? On s’amaguen els valors fuetejats en els vídeos de la RSE?

A més d’un directiu li han petat les costures dels menyspreu i la ranciesa. Tèrboles imatges, deformes com les d’aquell valleinclanesc carreró del Gato, les d’un màxim representant d’una de les nostrades -així ens ho havien fet creure- grans corporacions bequetejant amb el president valencià. Ens ha fet mal, francament. No ens la mereixíem, aquella escena.

La promiscuïtat de les companyies s’allunya de qualsevol patró ètic, perquè revela un compromís de cartró pedra amb la comunitat que les ha acollit i, individualment, amb les persones que hi havien confiat. El decàleg de l’ètica empresarial de la FEGP proposa “generar riquesa per retribuir adequadament els treballadors i els propietaris i atendre els deures fiscals; així com col·laborar en el progrés de la societat civil on està arrelada i viu l’empresa.”

Si no hi ha un retorn, hi ha usura. Si es perden les estètiques del compromís el resultat és pornogràfic.

I és clar, una vegada més, seran les petites empreses, aquelles que no es poden allunyar dels seus mercats ni declarar-se fiscalment irresponsables, les que es mantindran en el seu lloc, callades i anheloses de temps millors.

Isidre Also
Secretari general de la FEGP
@isidrealso

L’esglaó de la temporalitat

dijous, 20 de octubre del 2016

escaloEl darrer Informe ADEPG de Conjuntura Econòmica ens porta bones notícies. Les tres comarques granpenedesenques estan millorant els seus resultats en termes de creixement del teixit empresarial i, encara més, en creació d’ocupació. L’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf -totes tres- es troben entre les demarcacions capdavanteres de Catalunya pel que fa al dinamisme de les seves economies.

Els sectors de la Construcció, l’Hostaleria i la Indústria són els tres puntals del nostre creixement. Són els causants d’un increment de l’ocupació a prop del 5% i d’un augment dels centres de cotització de l’ordre del 3%, en la comparativa interanual. El volum de contractació ha crescut en un 12’5% i la taxa d’atur s’ha reduït al voltant del 13%.

Diguem-ho tot. La nota negativa cal posar-la en la temporalitat dels contractes, atesa l’estacionalitat predominant en la nostra geografia econòmica. El 90’5% dels contractes de treball són temporals, gairebé tres punts per sobre de la mitjana catalana.

Sempre he argumentat que la recuperació del mercat de treball a les nostres comarques havia de passar indefectiblement pel replà de la temporalitat. Atès el nostre mosaic d’activitats difícilment podríem presumir d’un major reprise. Que ningú s’imagini un revifament de l’ocupabilitat alhora que un repunt accentuat dels contractes indefinits o de llarga durada. Això ja vindrà, és clar que sí, però serà en dos o tres replans més amunt. Ara no pot ser, encara.

Isidre Also
Secretari general
@isidrealso