Archive for the ‘Política econòmica’ Category

Qui pot parlar en nom de les pimes?

dilluns, 25 de setembre del 2017

pimesLes institucions econòmiques i empresarials de major llinatge s’han manifestat. Davant la situació política que engoleix Catalunya les summitats patronals han estat poc sensibles amb els parers dels ciutadans. No han entès res del que està passant, segurament perquè leviten molt per damunt de la gent del carrer, entre la què també s’hi troben els empresaris i directius de les petites i mitjanes empreses, com també aquells que treballen pel seu compte.

Un té la sensació que la indolència palesa aquests dies per les entitats empresarials més poderoses -que no vol dir que siguin les més representatives- s’ha fet al dictat de les grans companyies o sota les influències dels interessos més abrivats. No tinc la impressió que s’hagi auscultat el pensament de l’empresariat de debò, sigui quina sigui la seva opinió. Les al·locucions i els comunicats de premsa han engrandit encara més l’abisme entre els portaveus i la gent d’empresa, la de veres.

Pensin d’una manera o d’una altra, potser a favor o potser en contra, bona part dels empresaris de la factoria, del taller, de la botiga, de l’obrador, de l’establiment i de l’oficina no se senten còmodes davant les asseveracions dels dirigents patronals, perquè no se senten representats. Vet aquí l’escletxa cada vegada més accentuada. Els moments polítics que estem vivint des de fa mesos no han estat aprofitats per la majoria d’organitzacions empresarials, que han perdut l’oportunitat de sintonitzar amb les bases i recollir el seu estat d’opinió, en tota la seva diversitat.

Si totes les associacions, les cambres i els cercles més influents s’haguessin manifestat favorables al dret a decidir l’efecte hauria estat molt contundent. Avui molt pocs discutirien el seu ascendent i la capacitat de representar el mosaic empresarial. Fins i tot haurien recuperat un cert lideratge, que a hores d’ara només es manté pel comensalisme d’alguns mitjans de comunicació que no acaben d’entendre que ja fa temps que les patronals antigues ja no representen l’empresariat modern. Cada vegada més les entitats territorials, com ara la FEGP, fem bona la nostra proximitat amb els polígons, els centres comercials i els negocis a peu de carrer per identificar-se amb els anhels i els renecs de l’empresariat.

Isidre Also
Secretari general de la FEGP
@isidrealso

Aforismes i fal·làcies

diumenge, 26 de febrer del 2017

Em penso que afirmar que la realitat sempre supera la fantasia és una fal·làcia en la què incorren massa sovint analistes polítics, econòmics i socials quan volem justificar que la realitat futura és impredictible. D’aquesta manera justifiquen la turpitud els que només saben explicar amb raonaments lògics allò que ha succeït en el passat però marren llastimosament sempre, o gairebé, quan es tracta d’encertar fets del futur més immediat.

És clar que l’aforisme és un concepte molt confortable perquè allibera els analistes de la responsabilitat d’encertar, tot i que moltes vegades una anàlisi acurada hauria estat capaç d’acostar la fantasia a la realitat del futur; és a dir, el subjecte predictor hauria encertat. ¿Voleu dir que és aplicable l’aforisme a la suposada absurditat de fenòmens com el “brexit”, el triomf de Trump o la repetició de mandat del Mariano, o bé ha estat la incompetència interpretativa dels analistes de la realitat política, econòmica i social allò que ha fet impredictible el futur?

Exemples per invalidar el significat de l’aforisme en trobaríem molts, perquè el que està succeint ara mateix al món i concretament a casa nostra no té res d’absurd o d’obscur sinó que és la conseqüència de l’aplicació de polítiques maldestres, sigui perquè no han sabut o no han volgut preveure el futur. Prenent com a referència la polèmica reforma laboral, el Partit Popular i les grans corporacions econòmiques i financeres del país mantenen el criteri de que ha estat el desllorigador d’un substancial creixement econòmic. No en dubto que la reforma laboral ha estat favorable per a l’economia de les empreses de l’Ibex 35. És el cas de les companyies elèctriques, que gaudeixen de privilegis tals com tarifes fetes a mida dels seus interessos, que escuren la butxaca de la ciutadania que paga les conseqüències del poder dels “lobbies” estatals i d’una política energètica nefasta, que, d’altra banda, en inflar els costos de producció, fa inviable la competitivitat, sobretot la de les petites empreses.

La reforma laboral ha beneficiat els interessos de les grans corporacions mentre que ha contribuït abastament a empobrir la classe treballadora i la classe mitjana de component més popular, de la què en són part integrant els petits empresaris i els autònoms, pals del paller d’un sector essencial de l’economia catalana. El Govern marianista es vanta de que la reforma laboral ha incidit favorablement sobre la millora del PIB i el creixement de l’ocupació, però obliden manifestar que ha estat a expenses de la qualitat dels llocs de treball i de nivells  salarials miserables.

Els brillants representants del govern del Partido Popular que es vanten a Brussel·les del “milagro español” haurien d’explicar com es fa per millorar un consum agregat deprimit per salaris irrisoris que provoquen un retrocés sostingut de la capacitat adquisitiva de treballadors i jubilats. D’allò que no es parla és de la solució del gran problema macroeconòmic espanyol, que és l’endeutament, que s’hauria de reduir no pas estrenyent el perímetre abdominal de treballadors i classes passives sinó amb l’aplicació de polítiques progressives pendents des de sempre com són una contracció dràstica de l’Administració central de l’Estat espanyol i els seus privilegis i la concreció de polítiques actives de foment de la indústria i de la producció energètica.

Xavier Cardona
President de l’ADEPG · 2006-2014

Més pit i menys pitet

dilluns, 16 de gener del 2017

pitetSovint, les societats, les ciutats, les empreses, les persones… ens plantegem estratègies de projecció a escala mundial. Ambiciosos plans d’acció per situar-nos al mapa.

Però també ens passa que aquestes pretensions, passades de frenada, col·lideixen amb una realitat més humil, a escala minúscula, més humana. Un escenari on les aspiracions superlatives dels milhomes es neutralitzen amb actituds dignes del millor papanatisme practicant, a base de campanyes enllustrades amb complaences estèrils i el personal contracturat de tant mirar-se el melic. Ambdues propostes, però,  coincideixen en compartir l’espai de la carrincloneria i, sovint, del ridícul. Certament, la nostra capacitat d’enlluernar-nos amb les pròpies virtuts és directament proporcional a la facilitat amb què els altres valoren les nostres carències. Un cop hem bavejat de satisfacció només ens resta d’exposar-nos a la roda de reconeixement per descobrir com ens veuen i valoren els altres. De fet, potser sense saber-ho, ens enorgullim més de les nostres potencialitats que no pas de la realitat, sovint més modesta i prosaica.

Perquè darrera l’abrandament de bandes de música i altaveus al vent pregonant  lletanies grandiloqüents hi ha un pou d’acomplexaments i prejudicis inconfessables. És el cantó fosc i irreductible on resideix l’essència del “sinofos”. Una pràctica conspiradora i autodestructiva que malmet implacablement totes les energies. Els practicants d’atletisme tenen -tenim- una  gran experiència.

- Estava preparat per fer una gran cursa … , si no fos per les molèsties al genoll, si no fos per la humitat, si no fos pel ritme de cursa, si no fos per la calor, si no fos pel circuit, si no fos… Un discurs que serveix per una cursa, un partit de futbol, una campanya electoral, el festival d’Eurovisió o per les polítiques de projecció i dinamització de qualsevol ajuntament.

El “sinofos” neix de la manca de convicció, però també de la falta de preparació i entrenament. No sempre la culpa és de la resta del món.

Ai, del si no fos!. Si no fos perquè dediquem tantes energies a l’autocomplaença i a deixar el pitet ben bavejat, potser podríem encarar reptes superiors.

Si de debò hem fet els deures i n’estem convençuts, en tindrem prou en treure una mica de pit. Pit i collons, que deia aquell. De totes maneres, en polítiques de persuasió i seducció, les parts de baix només serveixen per ensopegar.

Així, doncs, per aquest 2017, més pit i menys pitet. Que tinguin un Bon Any!

Albert Tubau