Archive for the ‘Política econòmica’ Category

Aforismes i fal·làcies

diumenge, 26 de febrer del 2017

Em penso que afirmar que la realitat sempre supera la fantasia és una fal·làcia en la què incorren massa sovint analistes polítics, econòmics i socials quan volem justificar que la realitat futura és impredictible. D’aquesta manera justifiquen la turpitud els que només saben explicar amb raonaments lògics allò que ha succeït en el passat però marren llastimosament sempre, o gairebé, quan es tracta d’encertar fets del futur més immediat.

És clar que l’aforisme és un concepte molt confortable perquè allibera els analistes de la responsabilitat d’encertar, tot i que moltes vegades una anàlisi acurada hauria estat capaç d’acostar la fantasia a la realitat del futur; és a dir, el subjecte predictor hauria encertat. ¿Voleu dir que és aplicable l’aforisme a la suposada absurditat de fenòmens com el “brexit”, el triomf de Trump o la repetició de mandat del Mariano, o bé ha estat la incompetència interpretativa dels analistes de la realitat política, econòmica i social allò que ha fet impredictible el futur?

Exemples per invalidar el significat de l’aforisme en trobaríem molts, perquè el que està succeint ara mateix al món i concretament a casa nostra no té res d’absurd o d’obscur sinó que és la conseqüència de l’aplicació de polítiques maldestres, sigui perquè no han sabut o no han volgut preveure el futur. Prenent com a referència la polèmica reforma laboral, el Partit Popular i les grans corporacions econòmiques i financeres del país mantenen el criteri de que ha estat el desllorigador d’un substancial creixement econòmic. No en dubto que la reforma laboral ha estat favorable per a l’economia de les empreses de l’Ibex 35. És el cas de les companyies elèctriques, que gaudeixen de privilegis tals com tarifes fetes a mida dels seus interessos, que escuren la butxaca de la ciutadania que paga les conseqüències del poder dels “lobbies” estatals i d’una política energètica nefasta, que, d’altra banda, en inflar els costos de producció, fa inviable la competitivitat, sobretot la de les petites empreses.

La reforma laboral ha beneficiat els interessos de les grans corporacions mentre que ha contribuït abastament a empobrir la classe treballadora i la classe mitjana de component més popular, de la què en són part integrant els petits empresaris i els autònoms, pals del paller d’un sector essencial de l’economia catalana. El Govern marianista es vanta de que la reforma laboral ha incidit favorablement sobre la millora del PIB i el creixement de l’ocupació, però obliden manifestar que ha estat a expenses de la qualitat dels llocs de treball i de nivells  salarials miserables.

Els brillants representants del govern del Partido Popular que es vanten a Brussel·les del “milagro español” haurien d’explicar com es fa per millorar un consum agregat deprimit per salaris irrisoris que provoquen un retrocés sostingut de la capacitat adquisitiva de treballadors i jubilats. D’allò que no es parla és de la solució del gran problema macroeconòmic espanyol, que és l’endeutament, que s’hauria de reduir no pas estrenyent el perímetre abdominal de treballadors i classes passives sinó amb l’aplicació de polítiques progressives pendents des de sempre com són una contracció dràstica de l’Administració central de l’Estat espanyol i els seus privilegis i la concreció de polítiques actives de foment de la indústria i de la producció energètica.

Xavier Cardona
President de l’ADEPG · 2006-2014

Més pit i menys pitet

dilluns, 16 de gener del 2017

pitetSovint, les societats, les ciutats, les empreses, les persones… ens plantegem estratègies de projecció a escala mundial. Ambiciosos plans d’acció per situar-nos al mapa.

Però també ens passa que aquestes pretensions, passades de frenada, col·lideixen amb una realitat més humil, a escala minúscula, més humana. Un escenari on les aspiracions superlatives dels milhomes es neutralitzen amb actituds dignes del millor papanatisme practicant, a base de campanyes enllustrades amb complaences estèrils i el personal contracturat de tant mirar-se el melic. Ambdues propostes, però,  coincideixen en compartir l’espai de la carrincloneria i, sovint, del ridícul. Certament, la nostra capacitat d’enlluernar-nos amb les pròpies virtuts és directament proporcional a la facilitat amb què els altres valoren les nostres carències. Un cop hem bavejat de satisfacció només ens resta d’exposar-nos a la roda de reconeixement per descobrir com ens veuen i valoren els altres. De fet, potser sense saber-ho, ens enorgullim més de les nostres potencialitats que no pas de la realitat, sovint més modesta i prosaica.

Perquè darrera l’abrandament de bandes de música i altaveus al vent pregonant  lletanies grandiloqüents hi ha un pou d’acomplexaments i prejudicis inconfessables. És el cantó fosc i irreductible on resideix l’essència del “sinofos”. Una pràctica conspiradora i autodestructiva que malmet implacablement totes les energies. Els practicants d’atletisme tenen -tenim- una  gran experiència.

- Estava preparat per fer una gran cursa … , si no fos per les molèsties al genoll, si no fos per la humitat, si no fos pel ritme de cursa, si no fos per la calor, si no fos pel circuit, si no fos… Un discurs que serveix per una cursa, un partit de futbol, una campanya electoral, el festival d’Eurovisió o per les polítiques de projecció i dinamització de qualsevol ajuntament.

El “sinofos” neix de la manca de convicció, però també de la falta de preparació i entrenament. No sempre la culpa és de la resta del món.

Ai, del si no fos!. Si no fos perquè dediquem tantes energies a l’autocomplaença i a deixar el pitet ben bavejat, potser podríem encarar reptes superiors.

Si de debò hem fet els deures i n’estem convençuts, en tindrem prou en treure una mica de pit. Pit i collons, que deia aquell. De totes maneres, en polítiques de persuasió i seducció, les parts de baix només serveixen per ensopegar.

Així, doncs, per aquest 2017, més pit i menys pitet. Que tinguin un Bon Any!

Albert Tubau

Promoció econòmica Xtrem

dilluns, 7 de desembre del 2015

Ara fa uns dies vaig visitar amb la gent de CEGECOP  l’”Smart City Expo World Congress” que és una trobada d’empreses i institucions al voltant de l’aplicació de les tecnologies als entorns urbans. O això almenys és el que crec doncs en temes tecnològics és fàcil confondre’s.

La presència d’expositors era molt notable, més de quatre-cents, i, entre fileres inacabables de petites empreses, centres de formació i municipis, hi havia notables presències de conegudes marques com Microsoft, Alstom, Deutsche Telekom i representacions de ciutats des d’Adelaida (Austràlia) fins a Quito o Kyoto.

L’ “Smart City Expo World Congress” feia patxoca. Passejant ens va cridar l’atenció un estand que no aconseguíem identificar: “Zuwara”. No semblava una empresa i els colors, símbols i bandera semblaven indicar que es tractava d’un país petit, però Zuwara? El Mario Andrés, que és un curiós impenitent, s’hi va acostar a preguntar “..i vosaltres què sou?”.

boc151207
Zuwara és una ciutat líbia situada a prop de la frontera amb Tunísia, van respondre. Està a prop de Sabratah? vaig preguntar. Ah, sí;  vostè coneix Sabratah?  Sabratah té un teatre romà inoblidable i, encara que no en recordés el nom, gairebé segur que jo havia passat per Zuwara. Seguint els rituals mediterranis de comunicació, vam entrar en conversa i ens van explicar la història.

Líbia ja no existeix. L’estat ha desaparegut i el territori el controlen les tribus d’abans de Gaddafi i tota mena de grups armats d’obediència religiosa o no. La gent de Zuwara, de cultura berber i tradició rebel, s’ha organitzat. Un grup de gent jove ha constituït una “policia” que garanteix un mínim d’ordre i, entremig de màfies que duen immigrants a Itàlia en pateres, intenten tirar endavant com poden i, entre altres coses, han muntat paradeta a l’”Smart City Expo World Congress”. A cada lloc la promoció econòmica es fa com es pot encara que les condicions siguin extremes. Com que no es poden promocionar turísticament -en aquests moments Libia no és visitable-, es limiten a promocionar la marca Zuwara utilitzant el marc simbòlic del poble berber i d’aquí la bandera que no reconeixíem. Si aquest article hi ajuda em dono per ben pagat.

Acabo de llegir que, arran del darrer atemptat, la frontera entre Tunísia i Líbia ha estat tancada i, per tant, la gent de Zuwara queden aïllats per carretera i sense possibilitat d’accedir als aeroports de Tunísia (els de Líbia crec que encara continuen sota el control de grups armats).

Disposar d’estructures locals amb capacitat de resposta en situacions extremes permet sobreviure i, alhora, ocupar bones posicions per a quan les perspectives siguin millors.

Conrad Rovira
@ConradRovira