Archive for the ‘Turisme’ Category

El turisme sostenible al Penedès i el Garraf

dissabte, 31 de desembre del 2016

sostenibleL’Organització Mundial del Turisme (OMT) ha decidit que el 2017 sigui l’Any del Turisme Sostenible per al Desenvolupament. La Direcció General de Turisme s’hi vol posar de valent i s’ha compromès a promocionar el turisme sostenible en les seves tres vessants: econòmica, sòcio-cultural i mediambiental. Per la seva banda, la Diputació de Barcelona ja ha anunciat una nova directriu turística mitjançant el vector de la sostenibilitat a través de la certificació Biosphere.

Les coses han canviat. La qualitat és inherent als negocis perquè d’una altra manera les empreses no poden sobreviure als condicionants del mercat. Ara el llistó d’exigències s’estén a la sostenibilitat. Tot apunta a uns models de turisme no agressius i respectuosos amb el medi ambient, amb l’entorn paisatgístic i amb la convivència.

Al Penedès, el turisme sostenible ha de ser un estendard de bones pràctiques. Tenim l’oportunitat de vincular el millor paisatge agrari a una imatge de preservació de l’entorn. Cal integrar les essències de l’autenticitat per oferir als visitants una gamma de productes turístics genuïns i incomparables. L’enoturisme al Penedès ha d’excel·lir en la conciliació de binomis com el del visitant en relació amb el medi rural i el de l’oferta turística en relació amb els recursos naturals.

Al Garraf l’oportunitat no és menor. La claqueta del turisme sostenible hauria de ser el far que eviti el naufragi d’un model escassament singular. Està per veure que l’aposta pel turisme familiar aporti característiques diferenciadores que vinguin a pal·liar una acusada temporalitat. Ja tenim una clientela concentrada en els caps de setmana; en tot cas, cuidem-la.

La nostra comarca costanera té altres additius que la farien especial, molt més encara des del punt de vista del turisme ponderat i respectuós amb el medi social i natural. Es troba a faltar una frontissa que vertebri l’oferta nàutica amb el parc natural del Garraf. Aquest és un oasi de mar i terra, com també són de la terra i del mar algunes de les seves espècies característiques i dels productes més autòctons; com la mateixa tradició culinària.

El Penedès i el Garraf comparteixen poc però coincideixen molt. Poso l’accent en el catàleg del patrimoni artístic. Els nostres actius culturals són inqüestionables, tant des de la fotogènia històrica i el bagatge arquitectònic com dels continents museístics. Tenim molt per explicar i, tant o més, per mostrar. Si ho féssim junts potser no ens aniria gens malament.

De la mateixa manera que les indústries culturals cerquen l’eficiència en la gestió per sobreviure a la fatuïtat social, també el turisme ha de postular la sostenibilitat per garantir els equilibris necessaris.

Isidre Also Torrents
Secretari general de l’ADEPG
@isidrealso

Vilanova no tindrà nous hotels mentre no aprengui de Sitges

dilluns, 25 de agost del 2014

img_entrada

L’actitud dels vilanovins envers el turisme em recorda a la d’un nen petit quan se li apropa un gosset bufó. Primer, el nen ple de curiositat s’aproxima a poc a poc a l’animal, per tocar-lo ni que sigui un instant. Quan ja està quasi a punt de fer-ho, però, el nen s’espanta i retrocedeix cap a la mama. I tornem a començar. El problema és que portem més de 30 anys així a Vilanova i la Geltrú.

Sense dubte, el paper econòmic que ha de jugar el turisme a Vilanova i la Geltrú és un debat cíclic. I més ara a l’estiu, quan pels nostres carrers escoltem gent que parla altres llengües i a la platja es veuen cotxes amb matrícules de França, Itàlia, Holanda, Regne Unit…

I darrerament, quan té lloc algun debat sobre l’economia a la ciutat, sempre hi ha algú que pregunta en veu alta: “Algú em podria explicar per què no es fan més hotels a Vilanova i la Geltrú?”.

Sembla estrany, oi? Tan a prop que estem de l’aeroport de Barcelona i amb la nostra façana marítima, el port, els museus, el Carnaval, la Rambla, el clima benigne que tenim… I quines platges, ja les voldrien a Sitges! Ai las! Acabo de pronunciar la paraula tabú a Vilanova i la Geltrú. La tornaré a dir: Sitges. És clar que no podem comparar la formidable marca i potència turística que és Sitges amb Vilanova i la Geltrú. Cal recordar que, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any passat Vilanova i la Geltrú només disposava de 380 llits, distribuïts en hostals i pensions (141 places); hotels de dues estrelles (106 places) i hotels de tres estrelles (133). Fa deu anys, teníem 367 places… És a dir: un increment del 3,5% en una dècada. En qualsevol cas, cal afegir-hi 5.000 places de càmping. A la veïna Sitges tenen avui dia 4.761 places entre hotels i pensions. Allà, l’increment de llits ha estat del 20% en els darrers deu anys. Per què a Vilanova el nombre de places hoteleres només ha crescut un 3,5% en una dècada, mentre que a Sitges l’increment ha estat del 20%?

El problema és que Vilanova i la Geltrú no és una marca turística reconeguda pel gran públic i per tant no apareixem a les coordenades dels grups hotelers que busquen nous llocs on invertir. Ho expressaré d’una altra manera: no som una destinació de 365 dies, sinó un lloc d’estiueig. És a dir: tenim una elevada estacionalitat turística que dificulta la captació d’inversions hoteleres. De fet, els pocs hotels que tenim a la ciutat pateixen molt a la tardor i l’hivern per la baixa ocupació.

A Sitges, en canvi, s’han especialitzat en una sèrie de segments que asseguren un moviment de turistes durant bona part de l’any: turisme de congressos a la tardor, hivern i primavera; turisme de sol i platja a l’estiu; turisme gai; turisme cultural i d’esdeveniments o festivals…

Vilanova i la Geltrú no pot pas copiar el model turístic de Sitges, atès que comptem amb recursos diferents. Però sí podem aprendre dels sitgetans la seva actitud decidida i professional envers el turisme, la seva filosofia de cooperació públic-privada per promocionar la vila, com gestionen la destinació en aspectes de mobilitat, neteja, planificació urbanística, màrqueting…

Una actitud vacil·lant

L’estiu de 2013, el Diari de Vilanova es feia ressó del “col·lapse al Passeig Marítim” i dels retrets entre govern i oposició pel caos al sector marítim. I un lector deia: “Doncs que no vinguin a la platja de Vilanova. Poden anar a Sitges i Calafell. L’encant de Vilanova precisament està en això, que no hi hagin hotels ni discoteques. Si potenciem el turisme després no ens queixem si això sembla Salou o Lloret…”.
És evident que una ciutat com Vilanova i la Geltrú no té la capacitat ni la voluntat per esdevenir un nucli turístic tipus Salou (33.000 places hoteleres) o Lloret de Mar (30.000 llits).

En qualsevol cas, sí que caldria tenir una economia local una mica més diversificada a través d’un turisme de qualitat. Recordem que Vilanova té en aquests moments una taxa d’atur del 19%, mentre que a Sitges és del 10%.

A l’estiu de 2014 els col·lapses s’han tornat a repetir al Passeig Marítim. Ni tan sols hi ha consens polític per obrir un camí de sortida a través de l’Ortoll, que podria ser simplement un carril de direcció única obert només durant l’estiu.

Aquesta incapacitat per executar una obra tan senzilla reflecteix aquella por al turisme tan típica dels vilanovins que comentàvem al principi. Com voleu que vinguin inversors hotelers amb aquesta actitud nostra tan vacil·lant, si ni tan sols ens posem d’acord per obrir un caminet?

En síntesi, primer de tot caldrà crear demanda turística per atreure inversions hoteleres. Així doncs, si volem generar nova activitat econòmica posant en valor el nostre patrimoni cultural, de festes, la mar, el port, la gastronomia, els comerços, etc., i que la visita a la ciutat sigui una experiència agradable, els vilanovins haurem d’aprendre a gestionar el turisme… I els sitgetans poden ser uns grans mestres.

Xavier Canalis
@XavierCanalis

Sí als Jocs Olímpics d’Hivern a Barcelona

dimecres, 27 de gener del 2010

En els temps que corren, on la desafecció i la desconfiança són valors en alça, fer una asseveració com la del títol té matisos temeraris. De tota manera, a vegades cal prendre part per l’opció més desagraïda. I per a defensar aquesta posició no ens basarem en defensar la idea de les crítiques, encertades però dirigides a les formes, sinó que ho valorarem en positiu, pel fons de la idea.

Postular-se per uns jocs olímpics d’hivern vol dir dir-li al món que aquest país és un país de turisme hivernal. I això no és poc: milers de turistes d’alt poder adquisitiu fan vacances a la neu i actualment no consideren els Pirineus com a destí. Per tant, significa posicionar-se, entrar en l’imaginari dels consumidors com a destí hivernal.

I ens cal? Doncs sí. Hem sentit repetidament que el model turistic de sol i platja dóna signes d’esgotament, que cal desestacionar el turisme, i que cal buscar oferta de més valor afegit. El turisme hivernal dóna de ple en en centre d’aquestes necessitats i, a més, porta afegits altres beneficis a nivell d’equilibri de país i de desenvolupament de comarques tradicionalment poc afavorides. Les olimpíades d’hivern, ben executades i posades en el context adequat, poden ser el catalitzador d’aquest desenvolupament.

Hi ha qüestions colaterals que no són futileses: la sostenibilitat
d’aquest model turístic, l’efecte del canvi climàtic sobre la
innivació al Pirineu, el finançament del conjunt d’aquesta aposta… No són qüestions menors i requereixen un debat, i aquest seria un bon lloc per començar-lo.

En canvi, no cal debatre més si és un projecte ideat d’avui per demà, si és de l’interès electoral de l’alcalde de Barcelona, o si les maneres d’anunciar-ho fent que els principals actors se
n’assabentessin per la premsa van ser les més adequades. Aquests són debats possibles i on és fàcil prendre partit en contra de les maneres. Però fixem-nos per un moment en el fons, que aquest és el debat que ens interessa. Sobretot per la seva dimensió econòmica.

David Andreu
ADQA