Posts Tagged ‘atur’

La nova C 15, el solc d’una mà estesa

divendres, 16 de desembre del 2011

Amb la flamant C 15 els penedesencs estem més a prop del mar. Els garrafencs estem menys lluny de la vinya. El temps s’ha escurçat com si al particular rellotge de sorra se li haguessin espoliat uns quants polsims, i això ens fa sentir millor perquè arribarem abans, que és la síndrome de l’èxit. I perquè la distància tampoc no és la mateixa.

Ara bé, els d’aquí i els d’allà, tampoc no ens assemblem més que ahir; ni tan sols som capaços de sintonitzar els dials. Potser és l’interior del túnel del Montgròs, que no té cobertura per a les radiofreqüències.

El traçat que acabem d’estrenar ens aportarà, més que no pas ens restarà; hi afegirà, més que no pas en sostraurà; hi sortirem guanyant, no ho dubteu. La dimensió del guany només depèn de nosaltres mateixos; bé, de les nostres institucions i de la seva capacitat d’establir lligams saludables i interaccions positives. Aquesta mateixa C 15 és com el solc d’una mà estesa que una saberuda gitana llegeix amb més especulació que no pas encert. La depressió quiromàntica hi és; la interpretació és lliure, però. Cal posar-li ciència.

La posada en marxa del recent bypass ha coincidit amb un repunt màxim de l’estadística d’aturats. El Garraf i l’Alt Penedès sumen un total de 21.761 persones desocupades inscrites en els serveis públics. Les dues comarques donen feina a 72.245 persones, mentre que la població activa la composen 133.352 ciutadans. Se’n deriva una taxa del 16% d’aturats en relació amb la força laboral disponible, tot just a tocar de la mitjana catalana, si us hi voleu consolar; però no oblideu que tenim al costat de casa dues de les comarques amb una taxa d’atur més alta del país, el Baix Penedès i l’Anoia, amb percentatges del 24%.

Aquesta carretera del segle XXI hauria de suposar un abans i un després per al conjunt del territori. El mateix territori s’hauria de veure d’aquesta manera: com un conjunt, més enllà de les futileses pàtries i de les collonades folklòriques. Els uns sense els altres ens quedarem igual com estàvem, cada vegada pitjor. El nou canal d’oportunitats ens convida a aprofitar les complementarietats que sempre han existit i aquelles de noves que siguem capaços de generar.

Hi ha qui saluda com a favorable el fet que els ajuntaments de Vilafranca del Penedès i de Vilanova i la Geltrú siguin del mateix color. Ja ho hem vist abans, això, quan també eren del mateix color, i el resultat va ser gris. Se m’acut que les entitats que formem part de l’anomenada societat civil -tossut pleonasme- tenim la vaselina a les mans per procurar una menor fricció i afavorir el degut emmetxat. Plataformes com la del Consell Econòmic i Social de l’Alt Penedès o la del Fòrum Econòmic i Social del Garraf, en la què hi prenen part els sindicats, les organitzacions empresarials i d’altres institucions de referència, hi tenen molt a dir i ara és el moment de dir-ho. És clar que aquestes, però, també s’ho han de creure.

Isidre Also Torrents · Secretari general ADEG

No importa què som, sinó què venem

dimarts, 26 de abril del 2011

Llums vermelles que s’encenen al quadre de comandament mentre es dispara una estrident alarma. Així hauríem de veure la creació del Fòrum Econòmic i Social (FES) del Garraf, una entitat formada per la patronal ADEG, la Cambra de Comerç, la UPC, el Consorci Sanitari del Garraf, l’Institut d’Estudis Penedesencs i els sindicats CCOO i UGT.

Que empresaris i sindicats s’hagin posat d’acord per actuar de manera conjunta i pressionar els polítics és quelcom inèdit a la nostra comarca.

Probablement, aquesta acció de lobby conjunta de set entitats amb interessos tan diferents té a veure amb la incapacitat de les Administracions locals i dels seus vells paradigmes per trobar sol·lucions a la crisi o camins de sortida. Si els estaments polítics continuen pensant i actuant com si aquesta fos una crisi conjuntural, probablement correm el risc de quedar-nos encallats en la situació actual durant molts anys.

Una situació marcada per elevades taxes d’atur en el conjunt de la comarca, les pitjors en 20 anys. Per exemple, a Vilanova i la Geltrú tenim 6.557 treballadors sense feina, xifra que representa un 18,6% de la población activa de la ciutat. En canvi a Sitges, amb 1.575 persones aturades, la taxa de desocupats és del 10,2%.

Un vell debat no resolt
Almenys, la crisi econòmica que arrosseguem des de fa ja quatre anys ha servit per sacsejar consciències i revifar un vell debat econòmic i social molt vilanoví: “Què és Vilanova i la Geltrú avui dia?“. Així ho vam veure l’11 d’abril passat, durant la jornada “El Garraf, escenaris de futur”, organitzada pel FES a la Masia Cabanyes.

Perquè resulta que només 1 de cada 3 persones en edat de treballar al Garraf pot fer-ho a la mateixa comarca, segons va revelar David Moreno, de la firma consultora Activa Prospect, a l’esmentat acte del FES. La resta de població treballadora o bé està a l’atur o cada dia ha d’anar a treballar fora, principalment a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

No passa res perquè el Garraf sigui una comarca dormitori“, vaig sentir l’any 2000 a un important venedor de pisos, quan la bombolla immobiliària es començava a inflar i la població ja s’estava disparant. Doncs sí. Sí que passa.

Passa que augmenta l’atur perquè determinats col·lectius no tenen mobilitat o mitjans per sortir a treballar fora del Garraf. O passa que la conciliació laboral i familiar se’n va en orris si cada dia has d’invertir tres hores en trajectes amunt i avall. I més atur i menys conciliació significa problemes socials i personals de tota mena.

De fet, en els darrers deu anys, els sis municipis del Garraf han crescut en 40.000 habitants, segons va explicar Frederic Ràfols, gerent de la Mancomunitat Penedès-Garraf, durant el debat del FES.

I d’altra banda, des de l’inici de la crisi econòmica, hem perdut quasi 7.000 llocs de treball a la comarca, ens va indicar Xavier Cardona, president de l’associació empresarial ADEG. “La nostra estructura econòmica és feble i la comarca té més dificultats per fer front a la crisi“, afegia.

La sortida no és fàcil. L’economia espanyola està estancada i no es genera demanda. I segons va afegir Iolanda Sánchez, regidora d’IC a l’Ajuntament de Vilanova, “el gran problema per crear empreses és la falta de crèdit i des de l’Ajuntament poca cosa es pot fer per trobar capital“, va dir.

No obstant això, i segons va apuntar l’empresari Jordi Gálvez, les empreses també troben a faltar una Administració que sigui àgil i eficient, “que no trigui 10 mesos per donar-te un permís per obrir un laboratori, mentre a França te’l donen en 15 dies“, i va posar com a exemple un cas real que ell ha viscut.

Hem de canviar de xip. O uns quants xips en realitat. Pensar i actuar de manera diferent. Fins i tot podem contemplar el sector sociosanitari, l’arribada d’immigrants o el medi ambient no com a “generadors de despesa” sinó com a “elements dinamitzadors de l’economia, amb capacitat per crear projectes, ocupació i distribuir riquesa”, segons va apuntar Amadeu Pujol, delegat de la Cambra de Comerç de Barcelona a la comarca.

Us heu aturat, per exemple, a pensar quanta gent tenim ara mateix vivint a la comarca que parla anglès, xinès, àrab, francès, romanès, urdú…? No representa aquesta riquesa idiomàtica un actiu magnífic en un món cada vegada més globalitzat?

Nínxols d’activitat econòmica
Durant el debat que va tenir lloc a la jornada del FES, els participants van exposar una sèrie de propostes per atraure inversions i activitat econòmica.

En síntesi, els sectors econòmics de futur serien 5: el sector sociosanitari (vinculat a les dependèndies i les noves tecnologies); el turisme (sanitari, industrial, nàutic i enoturisme); la indústria de l’alumini (pel potencial de creixement que té aquest material); els serveis (comerç principalment, però també d’altres feines que puguin recolzar-se en el tele-treball); així com les rehabilitacions integrals d’habitatges.

Això no vol dir que ja tinguem el full de ruta. Ni molt menys. Aquest “mapa d’oportunitats” serà viable si les condicions -l’entorn econòmic- és l’adequat.

De fet, els participants al debat també van apuntar diferents elements que ens fan perdre competitivitat: manca de coneixement dels recursos i actius del municipi veí; descoordinació d’entitats per la falta d’un lideratge fort; lentitud burocràtica que no facilita la implantació d’empreses ni la generació de nous negocis; visió tancada, compartimentada i partidista dins l’Administració local que fins i tot avorta projectes…

Permeteu-me posar uns exemples: ara a Vilanova i la Geltrú tots els partits polítics proclamen que cal potenciar el turisme. Resulta, però, que els hotels que volien impulsar dos empresaris turístics va estar frenats durant anys i panys per traves administratives; que l’Estació Nàutica creada al 2002 ha estat des d’aleshores sense donar resultats, tot i que ara ressuscita; i que la proposta per desenvolupar el turisme industrial a la ciutat no va reeixir perquè va ser ignorada per alguns departaments municipals. Projectes n’hi hagut. Però també pals a les rodes.

Què venem?
En definitiva, potser la pregunta correcta no hauria de ser “què som” sinó “què venem”. Aquesta visió mercantilista de la ciutat i la comarca segurament no agradarà a molts lectors, però potser així podrem plantejar altres preguntes com: Quins productes o serveis podem produir i vendre aquí a un preu ‘premium’ i no ‘low cost’? Qui està més capacitat per promocionar i vendre la ciutat? Quins salaris volem que en el futur cobrin els ciutadans que treballen a Vilanova i la Geltrú?

Si volem captar empreses i activitat econòmica, em sembla que avui dia ja no són efectius els grapejats arguments de venda i vells paradigmes com per exemple: que tenim “bon clima” (això ho tenen molts altres territoris); una “situació estratègica” (amb el peatge dels Túnels del Garraf, un dels més cars d’Europa, aquest ganxo no convenç); o que podem atraure talent perquè els treballadors podran gaudir a la comarca de “qualitat de vida” (les empreses no són ONG’s i la prova la tenim al Centre de Disseny que el grup Volkswagen va obrir a Sitges i que va finalment va tancar al 2006).

En canvi, hem de ser capaços d’oferir un capital humà d’alta qüalificació i amb formació constant; una Administració àgil i eficient que sigui ‘facilitadora’ dels negocis i no ‘obstaculitzadora’; així com uns municipis amb taxes i impostos no abusius i que a més es coordinin entre ells (en promoció econòmica però també en planejament urbanístic, xarxa de transports, seguretat als polígons industrials, formació de treballadors, etc).

M’agradaria pensar que, amb les eleccions a la vista, els partits polítics faran un esforç per repensar els vells esquemes i mirar les coses des d’un punt de vista més obert i flexible.

Xavier Canalis

Ser jove al segle XXI

dijous, 24 de desembre del 2009

Reconec que estem maltractant injustament el jovent. Per una banda els estem castigant amb un atur ferotge i per altre banda els estem acusant d’uns delictes que encara no han comès. Que si no seran capaços de crear prou riquesa per a pagar les nostres pensions quan siguem jubilats, que si no tenen esperit de sacrifici, que si no són tan cultes com nosaltres. Fins i tot, els metges els pronostiques una esperança de vida menor. Uf, menys mal que ja sóc gran.

L’Elisenda, però, que és biòloga, jove, de Calafell i neboda de mon germà, investiga el comportament d’una proteïna anomenada CD69 que és present a la membrana dels leucòcits i intervé en processos immunològics. Interessant.

L’Hug, que és economista, jove, de Sitges i fill d’uns amics meus, fa poc l’han anomenat director financer d’un grup que té com a funció representar els armadors, buscar càrrega per als seus vaixells i gestionar-ne el transport. Bo.

En Xavier, que és jove, de Sitges i fill d’uns altres amics meus, també, després de passar per la London School of Econòmics (que és com la Masia del Barça però en economia), està fent el doctorat i és profe a la universitat on, de moment, fa de matxaca però amb perspectives molt bones. Ho veieu com no tot són desgràcies.

En Raimon, que és jove, de Vilanova i amic meu, és enginyer de software i es dedica a la programació de mòbils. Quan per Reis us regalin un Nokia o un Iphone de darrera generació, d’aquells que fan tantes coses, és molt probable que porti el seu software. Ei!, això és estar a la cresta de l’onada en altes tecnologies.

Ens podríem quedar tranquils si no fos per algun petit detall. L’Elisenda no treballa a Barcelona, està a Melbourne. Aquí estem reduint els pressupostos de recerca i té poques possibilitats. L’Hug no treballa al port de Vilanova ni al de Barcelona, treballa al port de Rades a Tunísia, allà estan creixent mentre aquí tanquen les empreses. En Xavier no treballa a la Universitat de Barcelona, treballa a la universitat de Minneàpolis que està plena de premis Nobel i on un bon currículum pesa més que una bon contacte. En Raimon tampoc treballa a Barcelona, treballa en una tranquil·la ciutat holandesa que es diu Enschede. El van localitzar, el van fitxar i ara les plusvàlues del seu talent es queden a Holanda.

No passa res. L’ Ibrahimovic, que és jove, suec i no conec la seva família treballa a Barcelona. Una cosa per l’altre. Cadascú lo seu. Visca el Barça i Visca Catalunya.

Conrad Rovira Pascual
Sistemes informàtics a16