Posts Tagged ‘bancs’

Bitcoins, per què costa tant d’entendre

dissabte, 9 de setembre del 2017

Si vostè ha vist un reportatge sobre bitcoin i no ha entès res no es preocupi, és normal. No passa res i, si m’ho permet, intentaré esmenar-ho.

Bitcoin és una moneda 100% digital (no hi ha bitllets, només transaccions electròniques) que permet la compravenda de béns i serveis i la conversió a qualsevol altra divisa exactament igual que es pot fer amb euros o amb iens japonesos. Com totes les altres monedes, es basa en la confiança. Fins aquí és una moneda com totes les altres.

El que fa difícil entendre l’invent és que bitcoin és una moneda pelada i nosaltres estem acostumats a utilitzar el binomi moneda-banc. No hi ha bancs de bitcoins. Al meu entendre el principal dubte i font de confusió és entendre on carai són els diners si no hi ha bancs. Aquesta és la mare dels ous i té un nom: blockchain.

Blockchain és una forma de guardar la informació (coses d’informàtics) que al darrera té una xarxa de molts milers d’ordinadors particulars. La pertinença a aquesta xarxa és lliure i qualsevol pot participar-hi descarregant un software senzill, públic i gratuït. En aquesta xarxa cada ordinador fiscalitza els altres mirant que ho facin bé. El mecanisme de control (entre iguals) es fa simplement tenint a cada ordinador una còpia completa de les transaccions i dels saldos de tots els comptes (a l’engròs) i comprovant que aquesta còpia és idèntica a la dels altres nodes. La seguretat es basa en el fet que cada ordinador vigila que el contingut dels altres sigui igual al seu. On són els diners, doncs? Doncs a diferència dels bancs tradicionals, on els diners estan en un registre únic i centralitzat, a can bitcoin els diners estan replicats a milers d’ordinadors sincronitzats. Si m’he explicat bé, el més difícil ja està fet.

Ep! i què passa amb la discreció que els calés exigeixen? L’anonimat el garanteix el fet que la informació està fortament encriptada. Per això d’aquesta mena de monedes en diuen “criptomonedes”. Tenir a l’abast la còpia dels moviments i saldos de tots els comptes no vol dir tenir accés a la informació. Vol dir tenir accés a una cosa encriptadíssima de la què només podrem interpretar la nostra part. Pensi que ara mateix molts treballadors del seu banc tenen accés al seu compte i en Montoro també. No cal dir que això està generant recels al voltant de les criptomonedes i tampoc cal dir per part de qui.

Les transaccions amb bitcoins (compra-vendes o transferències) són operacions que es certifiquen mitjançant un complicat procés d’encriptació i desencriptació. Un cop certificades es sincronitzen a la totalitat de la xarxa. Certificar l’autenticitat de les operacions és la part més difícil i costosa i ho fan alguns nodes especialitzats que cobren per la feina. Tothom que vulgui participar en aquest procés de certificació (i cobrar) ho pot fer sempre que tingui una capacitat de càlcul suficient. És un negoci obert i el software és gratuït. Una altra cosa són les empreses de bitcoins que s’anuncien als mitjans. Són intermediaris, com una agència de viatges, que faciliten l’operativa a qui no hi estigui molt ficat.

Com és la convivència entre bitcoin i els bancs tradicionals? Bitcoin no és competència per als bancs que fan préstecs i hipoteques perquè no és un banc. Bitcoin només és una moneda i pot fer la competència només en la part que té a veure amb l’estricte moviment de diners. La competència forta és doncs amb “Money Transfer” o “Western Union”. La competència amb VISA és menor perquè VISA paga a crèdit.

Hi ha una altra qüestió que és com o qui genera els bitcoins. Costa d’explicar en dues línies per què no ho decideix ningú sinó que ho fa un “algorisme” (un programa). He dit abans que els ordinadors que certifiquen l’autenticitat de les transaccions cobren, bé doncs cobren amb bitcoins que no paga ningú sinó que es generen al moment. És més complicat del que dic però va per aquí. La xarxa d’ordinadors que fan funcionar blockchain es paga a si mateixa. Una idea genial. No cal dir que als bancs centrals no els agrada gens ni mica tenir competència en un punt clau per al control de l’economia i del poder com és la generació dels calés. No els agrada gens de gens i menys si ve d’un “algorisme” que al darrera no hi té ningú que pugui anar a la presó i, a la vegada, hi ha tothom. Aquesta és la revolució.

Per resumir, estem davant d’una nova manera de tenir informació personal a la xarxa de forma segura i anònima. Una manera de fer que no necessita gestors i basada en la col·laboració entre particulars que té potencial per emmagatzemar qualsevol mena de dades (contractes, documents, informació sobre salut, votacions electròniques, diners….) al marge del control dels estats i de les grans corporacions.

Si l’he ajudat a entendre una mica més tot això em dono per ben pagat. La satisfacció també és una moneda.

Conrad Rovira

Grècia, vacances en liquidació

divendres, 28 de agost del 2015

grecia

Com a proposta estiuenca per al bloc de l’ADEPG m’he decidit a escriure quatre ratlles sobre la meva experiència de vacances a Grècia. Evidentment ho faig per les circumstàncies econòmiques que envolten el país, no per res semblant a ensenyar l’àlbum de fotos de les vacances.

Quan vam triar Rodes per a les vacances, i ho vam comentar amb amics, molts es van sorprendre o fins i tot alarmar. A principis d’estiu, dinàvem cada dia amb els titulars d’un país que s’estava enfonsant, amb els reintegraments limitats als caixers, els bancs tancats i la porta del Grexit a tocar. A ulls del català informat, triar Grècia com a destí era poc menys que buscar una aventura monetària.

La realitat és que allà hi vam trobar ben poca traça de crisi, per no dir cap ni una. Sí que en alguns establiments ens van demanar que no paguéssim amb targeta de crèdit. Era lògic: si els pagaves amb targeta no podien treure els diners del banc fins no sabien quan. En un cas, el propietari ens va dir que no podia cobrar amb targeta perquè havia de recollir el datàfon del banc i estava esperant que obrissin les portes un dia d’aquests. Vaig pensar que deu ser complicat per a una empresa treballar amb els bancs tancats.

De les converses amb els grecs en vaig treure dues conclusions. La primera és que creuen que des de fora estem sobreexposats a les seves circumstàncies i que els mitjans europeus tendeixen a alarmar sobre Grècia. La segona, que ells estan molt acostumats a aquestes circumstàncies i que de por no en tenen massa. Han après a conviure amb aquesta situació, i s’ho prenen amb aquell costum mediterrani de prendre distància vers el centre de poder, com si el seu destí no estès a les seves mans.

Com que sempre procuro acompanyar les vacances amb una lectura que em posi en context, per aquesta ocasió vaig triar el llibre “Liquidación Final”, de Petros Márkaris. Enmig d’una novel·la policíaca, es detalla el dia a dia de la crisi grega viscuda en primera persona, a Atenes, lluny de l’escenari idíl·lic de les nostres vacances. Allà vaig poder llegir que les retallades que han acompanyat els pactes amb la troica sí que han fet estralls en les capes socials i els barris que queden allunyats dels destins que visiten els turistes.

Entre el que he viscut i el que he llegit hi ha certa contradicció i no em veig capaç d’elaborar una idea clara de com es viu la crisi grega a peu de carrer. Segurament és esbiaixat fer una diagnosi des de les vacances. L’única observació que m’atreveixo a fer i que vull compartir és que a casa nostra ens han informat molt del “drama grec” i, coneixent com funcionen els mecanismes de la informació, em temo que aquest excés té la intenció d’atemorir-nos: més val que fem atenció a quina relació triem amb els nostres creditors si no volem ser els protagonistes del segon acte d’aquesta tragèdia.

David Andreu
@davidandreu

Com a proposta estiuenca per al bloc de l’Adepg m’he decidit a escriure quatre ratlles sobre la meva experiència de vacances a Grècia. Evidentment ho faig per les circumstàncies econòmiques que envolten el país, no per res semblant a ensenyar l’àlbum de fotos de les vacances.
Quan vam triar Rodes per a les vacances, i ho vam comentar amb amics, molts es van sorprendre o fins i tot alarmar. A principis d’estiu, dinàvem cada dia amb els titulars d’un país que s’estava enfonsant, amb els reintegraments limitats als caixers, els bancs tancats i la porta del Grexit a tocar. A ulls del català informat, triar Grècia com a destí era poc menys que buscar una aventura monetària.
La realitat és que allà hi vam trobar ben poca traça de crisi, per no dir cap ni una. Sí que en alguns establiments ens van demanar que no paguéssim amb targeta de crèdit. Era lògic: si els pagaves amb targeta no podien treure els diners del banc fins no sabien quan. En un cas, el propietari ens va dir que no podia cobrar amb targeta perquè havia de recollir el datàfon del banc i estava esperant que obrissin les portes un dia d’aquests. Vaig pensar que deu ser complicat per a una empresa treballar amb els bancs tancats.
De les converses amb els grecs en vaig treure dues conclusions. La primera és que creuen que des de fora estem sobreexposats a les seves circumstàncies i que els mitjans europeus tendeixen a alarmar sobre Grècia. La segona, que ells estan molt acostumats a aquestes circumstàncies i que de por no en tenen massa. Han après a conviure amb aquesta situació, i s’ho prenen amb aquell costum mediterrani de prendre distància vers el centre de poder, com si el seu destí no estès a les seves mans.
Com que sempre procuro acompanyar les vacances amb una lectura que em posi en context, per aquesta ocasió vaig triar el llibre “Liquidación Final”, de Petros Márkaris. Enmig d’una novel·la policíaca, es detalla el dia a dia de la crisi grega viscuda en primera persona, a Atenes, lluny de l’escenari idíl·lic de les nostres vacances. Allà vaig poder llegir que les retallades que han acompanyat els pactes amb la troica sí que han fet estralls en les capes socials i els barris que queden allunyats dels destins que visiten els turistes.
Entre el que he viscut i el que he llegit hi ha certa contradicció i no em veig capaç d’elaborar una idea clara de com es viu la crisi grega a peu de carrer. Segurament és esbiaixat fer una diagnosi des de les vacances. L’única observació que m’atreveixo a fer i que vull compartir és que a casa nostra ens han informat molt del “drama grec” i, coneixent com funcionen els mecanismes de la informació, em temo que aquest excés té la intenció d’atemorir-nos: més val que fem atenció a quina relació triem amb els nostres creditors si no volem ser els protagonistes del segon acte d’aquesta tragèdia.