Posts Tagged ‘Petit comerç’

L’exemple de Getxo

dilluns, 29 de juny del 2015

getxoEn el procés de redacció del Pla Estratègic d’Activitat Econòmica, l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i l’ADEPG han organitzat recentment una sessió de comparativa entre ciutats. Es van indexar aquells municipis de l’estat espanyol que presenten característiques similars, des del punt de vista demogràfic, del dinamisme econòmic i de tot un seguit d’aspectes coincidents, com és l’existència d’un campus universitari o com ho pot ser la proximitat a una ciutat de major referència. El propòsit era sobretot conèixer quin és el marc econòmic i social d’aquestes poblacions i com s’ho han fet per assolir els seus avantatges comparatius.

Getxo (Biscaia) ha estat una de les ciutats que han ajudat a l’estudi comparatiu. Les postals d’aquesta ciutat arrambada a Bilbao criden l’atenció, per atractives. El primer que penses quan t’ensenyen aquestes imatges és que s’hi ha de viure molt bé, a Getxo.

L’aprenentatge que ens proposa la vila biscaïna és majúscul. La demografia està en declivi. La població s’està envellint. Sí que s’hi viu molt bé; de fet, és una de les ciutats residencials més cares pel que fa al metre quadrat d’habitatge. Els més joves no s’ho poden permetre i Bilbao està a tocar, fins i tot connectat amb metro, de manera que se’n van. El comerç de Getxo s’està perdent. Els horaris de tancament dels establiments són més que limitats, atès que la població és cada vegada més gran i no en vol, de soroll. Com a anècdota reveladora, les ordenances municipals prohibeixen la circulació de segways.

Van tenir una bona oportunitat de complementar el Parc Científic i Tecnològic de Biscaia, amb seu a Zamudio, però la van deixar escapar. La majoria de les 8.000 persones que treballen en aquest nucli industrial viuen a Getxo, perquè a Getxo -ja ho hem dit- s’hi viu molt bé; però només s’hi viu. Ara, correm-hi tots, la prioritat del govern municipal és promoure plans de dinamització de l’activitat econòmica i empresarial i recuperar l’ànima esmaperduda. Avui l’obsessió és retenir el talent i oferir oportunitats per a la implantació d’iniciatives i per al desenvolupament professional dels ciutadans.

Evitar el creixement, preservar l’activitat i no fer gaire soroll ens pot portar a una excel·lència transitòria, de postal, però pot escapçar el futur de les properes generacions i convertir els nostres barris en hivernacles del temps, en eixams climatèrics.
Isidre Also Torrents @isidrealso
Secretari general ADEPG
adepg@adepg.cat

Que no t’enganyin com un xino

dijous, 22 de març del 2012

Juan Roig, president de Mercadona, ha irritat més d’un i més de dos per posar com a exemple de cultura de l’esforç els basars xinesos. Aquells negocis que obren ben d’hora ben d’hora, com li agrada al Guardiola, i tanquen ben tard ben tard, com li agrada al Guti, alies “Pim-Pam”. Quan aquests establiments són tancats, no vol dir pas que no hi siguin. Diumenges i festius, hom percep moviments rere vidres i persianes com ombres –xineses en aquest cas– que deambulen amunt i avall com formiguetes. Van iniciar-se en locals més aviat tronats i desapercebuts, fins a colonitzar els eixos comercials més atrevits, abandonats en retirada pel comerç tradicional.

Ara es parla d’una tímida repatriació d’empreses que anys enrere havien iniciat l’aventura de trepitjar terra xinesa. Així, doncs, temps de canvi, pels d’aquí i pels d’allà.

Un company que treballa en una empresa catalana amb un peu i mig a la Xina, que hi ha dies que no sap si ve o si va, i que té el Jet lag de parella de fet; no para de dir allò que molts sospiten i gairebé tothom accepta. Que no s’ha de confondre el treballar molt amb el fet d’estar moltes hores al lloc de treball. Fan l’orni tot el que poden, entenen només allò que els convé i la qualitat de la feina feta no forma part de les seves angúnies. Malgrat tot, continuen essent competitius… encara. De les maneres de fer de l’imperi asiàtic en trobareu detalls al llibre “La silenciosa conquista china” dels periodistes Cardenal i Araujo. Si parlem de pràctiques empresarials, posats a triar, jo també prefereixo referents més propers, siguin alemanys, nòrdics o italians, Sí, italians! Malgrat la imatge de circ de tres pistes en què ho va convertir Berlusconi, ja voldria jo pel meu país la seva estructura econòmica i sectorial, la solidesa i prestigi de marques o la creativitat i capacitat exportadora dels veïns de la bóta. En altres latituds la innovació sembla apuntar en altres direccions. A un empresari de Cantabria la Unió Europea no li permet registrar la marca “Hijoputa” per batejar els seus orujos i aiguardents. L’argument és que es tracta d’una paraula injuriosa, ofensiva i contrària als bons costums de –cito textualment– “una part de la UE”. M’encantaria saber on han posat la imaginària ratlla que deu separar els ofesos i ressentits dels més engrescats i poca-soltes. Ens hi juguem res?

Albert Tubau

No importa què som, sinó què venem

dimarts, 26 de abril del 2011

Llums vermelles que s’encenen al quadre de comandament mentre es dispara una estrident alarma. Així hauríem de veure la creació del Fòrum Econòmic i Social (FES) del Garraf, una entitat formada per la patronal ADEG, la Cambra de Comerç, la UPC, el Consorci Sanitari del Garraf, l’Institut d’Estudis Penedesencs i els sindicats CCOO i UGT.

Que empresaris i sindicats s’hagin posat d’acord per actuar de manera conjunta i pressionar els polítics és quelcom inèdit a la nostra comarca.

Probablement, aquesta acció de lobby conjunta de set entitats amb interessos tan diferents té a veure amb la incapacitat de les Administracions locals i dels seus vells paradigmes per trobar sol·lucions a la crisi o camins de sortida. Si els estaments polítics continuen pensant i actuant com si aquesta fos una crisi conjuntural, probablement correm el risc de quedar-nos encallats en la situació actual durant molts anys.

Una situació marcada per elevades taxes d’atur en el conjunt de la comarca, les pitjors en 20 anys. Per exemple, a Vilanova i la Geltrú tenim 6.557 treballadors sense feina, xifra que representa un 18,6% de la población activa de la ciutat. En canvi a Sitges, amb 1.575 persones aturades, la taxa de desocupats és del 10,2%.

Un vell debat no resolt
Almenys, la crisi econòmica que arrosseguem des de fa ja quatre anys ha servit per sacsejar consciències i revifar un vell debat econòmic i social molt vilanoví: “Què és Vilanova i la Geltrú avui dia?“. Així ho vam veure l’11 d’abril passat, durant la jornada “El Garraf, escenaris de futur”, organitzada pel FES a la Masia Cabanyes.

Perquè resulta que només 1 de cada 3 persones en edat de treballar al Garraf pot fer-ho a la mateixa comarca, segons va revelar David Moreno, de la firma consultora Activa Prospect, a l’esmentat acte del FES. La resta de població treballadora o bé està a l’atur o cada dia ha d’anar a treballar fora, principalment a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

No passa res perquè el Garraf sigui una comarca dormitori“, vaig sentir l’any 2000 a un important venedor de pisos, quan la bombolla immobiliària es començava a inflar i la població ja s’estava disparant. Doncs sí. Sí que passa.

Passa que augmenta l’atur perquè determinats col·lectius no tenen mobilitat o mitjans per sortir a treballar fora del Garraf. O passa que la conciliació laboral i familiar se’n va en orris si cada dia has d’invertir tres hores en trajectes amunt i avall. I més atur i menys conciliació significa problemes socials i personals de tota mena.

De fet, en els darrers deu anys, els sis municipis del Garraf han crescut en 40.000 habitants, segons va explicar Frederic Ràfols, gerent de la Mancomunitat Penedès-Garraf, durant el debat del FES.

I d’altra banda, des de l’inici de la crisi econòmica, hem perdut quasi 7.000 llocs de treball a la comarca, ens va indicar Xavier Cardona, president de l’associació empresarial ADEG. “La nostra estructura econòmica és feble i la comarca té més dificultats per fer front a la crisi“, afegia.

La sortida no és fàcil. L’economia espanyola està estancada i no es genera demanda. I segons va afegir Iolanda Sánchez, regidora d’IC a l’Ajuntament de Vilanova, “el gran problema per crear empreses és la falta de crèdit i des de l’Ajuntament poca cosa es pot fer per trobar capital“, va dir.

No obstant això, i segons va apuntar l’empresari Jordi Gálvez, les empreses també troben a faltar una Administració que sigui àgil i eficient, “que no trigui 10 mesos per donar-te un permís per obrir un laboratori, mentre a França te’l donen en 15 dies“, i va posar com a exemple un cas real que ell ha viscut.

Hem de canviar de xip. O uns quants xips en realitat. Pensar i actuar de manera diferent. Fins i tot podem contemplar el sector sociosanitari, l’arribada d’immigrants o el medi ambient no com a “generadors de despesa” sinó com a “elements dinamitzadors de l’economia, amb capacitat per crear projectes, ocupació i distribuir riquesa”, segons va apuntar Amadeu Pujol, delegat de la Cambra de Comerç de Barcelona a la comarca.

Us heu aturat, per exemple, a pensar quanta gent tenim ara mateix vivint a la comarca que parla anglès, xinès, àrab, francès, romanès, urdú…? No representa aquesta riquesa idiomàtica un actiu magnífic en un món cada vegada més globalitzat?

Nínxols d’activitat econòmica
Durant el debat que va tenir lloc a la jornada del FES, els participants van exposar una sèrie de propostes per atraure inversions i activitat econòmica.

En síntesi, els sectors econòmics de futur serien 5: el sector sociosanitari (vinculat a les dependèndies i les noves tecnologies); el turisme (sanitari, industrial, nàutic i enoturisme); la indústria de l’alumini (pel potencial de creixement que té aquest material); els serveis (comerç principalment, però també d’altres feines que puguin recolzar-se en el tele-treball); així com les rehabilitacions integrals d’habitatges.

Això no vol dir que ja tinguem el full de ruta. Ni molt menys. Aquest “mapa d’oportunitats” serà viable si les condicions -l’entorn econòmic- és l’adequat.

De fet, els participants al debat també van apuntar diferents elements que ens fan perdre competitivitat: manca de coneixement dels recursos i actius del municipi veí; descoordinació d’entitats per la falta d’un lideratge fort; lentitud burocràtica que no facilita la implantació d’empreses ni la generació de nous negocis; visió tancada, compartimentada i partidista dins l’Administració local que fins i tot avorta projectes…

Permeteu-me posar uns exemples: ara a Vilanova i la Geltrú tots els partits polítics proclamen que cal potenciar el turisme. Resulta, però, que els hotels que volien impulsar dos empresaris turístics va estar frenats durant anys i panys per traves administratives; que l’Estació Nàutica creada al 2002 ha estat des d’aleshores sense donar resultats, tot i que ara ressuscita; i que la proposta per desenvolupar el turisme industrial a la ciutat no va reeixir perquè va ser ignorada per alguns departaments municipals. Projectes n’hi hagut. Però també pals a les rodes.

Què venem?
En definitiva, potser la pregunta correcta no hauria de ser “què som” sinó “què venem”. Aquesta visió mercantilista de la ciutat i la comarca segurament no agradarà a molts lectors, però potser així podrem plantejar altres preguntes com: Quins productes o serveis podem produir i vendre aquí a un preu ‘premium’ i no ‘low cost’? Qui està més capacitat per promocionar i vendre la ciutat? Quins salaris volem que en el futur cobrin els ciutadans que treballen a Vilanova i la Geltrú?

Si volem captar empreses i activitat econòmica, em sembla que avui dia ja no són efectius els grapejats arguments de venda i vells paradigmes com per exemple: que tenim “bon clima” (això ho tenen molts altres territoris); una “situació estratègica” (amb el peatge dels Túnels del Garraf, un dels més cars d’Europa, aquest ganxo no convenç); o que podem atraure talent perquè els treballadors podran gaudir a la comarca de “qualitat de vida” (les empreses no són ONG’s i la prova la tenim al Centre de Disseny que el grup Volkswagen va obrir a Sitges i que va finalment va tancar al 2006).

En canvi, hem de ser capaços d’oferir un capital humà d’alta qüalificació i amb formació constant; una Administració àgil i eficient que sigui ‘facilitadora’ dels negocis i no ‘obstaculitzadora’; així com uns municipis amb taxes i impostos no abusius i que a més es coordinin entre ells (en promoció econòmica però també en planejament urbanístic, xarxa de transports, seguretat als polígons industrials, formació de treballadors, etc).

M’agradaria pensar que, amb les eleccions a la vista, els partits polítics faran un esforç per repensar els vells esquemes i mirar les coses des d’un punt de vista més obert i flexible.

Xavier Canalis