Posts Tagged ‘construcció’

L’esglaó de la temporalitat

dijous, 20 de octubre del 2016

escaloEl darrer Informe ADEPG de Conjuntura Econòmica ens porta bones notícies. Les tres comarques granpenedesenques estan millorant els seus resultats en termes de creixement del teixit empresarial i, encara més, en creació d’ocupació. L’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf -totes tres- es troben entre les demarcacions capdavanteres de Catalunya pel que fa al dinamisme de les seves economies.

Els sectors de la Construcció, l’Hostaleria i la Indústria són els tres puntals del nostre creixement. Són els causants d’un increment de l’ocupació a prop del 5% i d’un augment dels centres de cotització de l’ordre del 3%, en la comparativa interanual. El volum de contractació ha crescut en un 12’5% i la taxa d’atur s’ha reduït al voltant del 13%.

Diguem-ho tot. La nota negativa cal posar-la en la temporalitat dels contractes, atesa l’estacionalitat predominant en la nostra geografia econòmica. El 90’5% dels contractes de treball són temporals, gairebé tres punts per sobre de la mitjana catalana.

Sempre he argumentat que la recuperació del mercat de treball a les nostres comarques havia de passar indefectiblement pel replà de la temporalitat. Atès el nostre mosaic d’activitats difícilment podríem presumir d’un major reprise. Que ningú s’imagini un revifament de l’ocupabilitat alhora que un repunt accentuat dels contractes indefinits o de llarga durada. Això ja vindrà, és clar que sí, però serà en dos o tres replans més amunt. Ara no pot ser, encara.

Isidre Also
Secretari general
@isidrealso

Mecenatge de guerrilla

divendres, 6 de setembre del 2013

Es farà d’esperar la nova llei del Mecenatge. Sembla que el govern espanyol no està per la labor perquè en el text -no podria ser d’una altra manera- es proposa l’aplicació de majors estímuls al patrocini cultural a partir de deduccions fiscals que podrien obtenir les entitats o els ciutadans benefactors.

Tot i que els percentatges de deducció que es preveuen tampoc són res de l’altre món, l’autoritat tributària tem que això suposi una davallada en la recaptació d’impostos. I això sí que no es toca. Parlem dels mateixos àrbitres de la fiscalitat que van condemnar les activitats culturals amb un tipus impositiu que ha resultat funest, i ells ho saben.

La realització en les arts escèniques i les arts plàstiques, també en la indústria editorial i d’altres, ha decaigut d’una manera abracadabrant. S’intueix que el balanç recaptatori ha estat negatiu per a la hisenda pública perquè en el darrer exercici la davallada de la facturació va fer decréixer l’aportació tributària dels sectors culturals. I els manaies del Ministeri ho saben, però no fan marxa enrere.

L’IVA cultural -terme gens encertat- és una niciesa i amb indolència està posant una munió d’epitafis a la producció artística. La indústria cultural batega en estat paracmàstic. No s’hi ha guanyat res en irrogar-li aquest càstig; ans al contrari, s’ha malmès la capacitat recaptatòria provinent d’un sector que, fiscalment i amb no tanta toixarrudesa, s’hagués pogut esmunyir i afavorir el seu desenvolupament ensems.

Des del punt de vista econòmic les activitats culturals conformen un sistema excepcional. Pocs sectors de l’economia poden resultar tan contributius, generar llocs de treball, afavorir la creativitat i, alhora, nodrir de coneixements i emocions als ciutadans.

I així estem. El govern dels estults colpeja l’activitat cultural amb més impostos i, a més, barra el pas al mecenatge, que podria ser un factor dinamitzador i amb el qual es podria pal·liar una situació en què el mateix sector públic està retirant les subvencions i defuig qualsevol acaronament a la producció artística i a la gestió del patrimoni cultural.

El diàleg entre els mons de la cultura i l’empresa es fa necessari. Més que la responsabilitat social -se’n parla més que no pas s’exerceix i estem tips d’escoltar els mateixos models i paradigmes- cal un compromís per part d’empresaris i directius per tal de preservar el patrimoni artístic i participar en la promoció de l’activitat cultural.

Més enllà d’una qüestió filantròpica, hem d’entendre que els esdeveniments i, en general, l’efervescència cultural generen acceleracions econòmiques que s’escampen favorablement arreu; fins al punt que la cultura esdevé un dinamitzador del turisme, del comerç i de tota mena de serveis, com també de la construcció i, és clar, de l’activitat industrial.

Isidre Also
Associació d’Empresaris del Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès

L’observatori de la construcció

dimecres, 18 de maig del 2011

Com que sempre m’he trobat a gust, quin remei, en aquelles situacions en què de pocs recursos n’has de treure molt profit, un dia, ara fa un any i mig, em vaig inventar “l’observatori de la construcció”.

L’observatori de la construcció està basat en un mètode empíric i simple d’avaluació del grau d’activitat del sector. No pretén ser un mètode molt precís però si que, en canvi, és enormement barat.

El mètode consisteix en determinar una variable que sigui significativa i que, sobretot, sigui molt fàcil de mesurar. Un cop definida la variable cal fer les mesures periòdiques, analitzar-ne els resultats i ja ho tenim fet.

La variable significativa que vaig triar va ser el nombre de grues pluma i la facilitat de la mesura me la donava el fet que el terrat de casa, a la Geltrú, és relativament elevat i em permet controlar bona part de la Vilanova vella, de Baix a Mar i fins al Mas d’en Serra a les Roquetes.

Dit de forma més prosaica, el que he anat fent des de fa un any i mig és anotar, un cop al mes, les variacions en el nombre de grues que veia des del terrat quan anava a regar les plantes. Dit així queda molt d’estar per casa però com que en aquest bloc estem en confiança ja m’està bé.

A Novembre de 2009, quan la crisi ja apretava fort, el nombre de grues observades era de 6. Nombre que amb alts i baixos es va mantenir durant 9 mesos. Els baixos van ser que va desaparèixer una grua del mas d’en Serra i els alts l’aparició d’una grua nova: la de l’Auditori.

L’anàlisi d’aquestes dades reflecteix el fet que el primer semestre de 2010 només la promoció publica va generar activitat nova mentre que la privada mostrava tendència a la baixa.

A l’Agost de 2010 es produeix un fet significatiu que marca un canvi de tendència. A l’agost de 2010 desapareix la grua de les obres de l’ala est de l’ajuntament a la plaça de la Vila. A partir d’aquest moment i de mica en mica l’sky line de Vilanova es va aclarint. Setembre de 2010 desapareix una nova grua i ja només en queden quatre. Novembre de 2010 desapareix la darrera grua del Mas d’en Serra i desmunten la grua de l’obra de la residència d’avis de l’Apolo.

L’analisi de les dades ens indica que durant el segon semestre de 2010, l’activitat es va apagant a mesura que finalitzen les obres sense que es produeixi nova activitat.

Abril de 2011, desapareix la grua de l’Auditori, la única de la que he seguit tot el procés i que apreciava especialment. Ja només en queda una. Maig de 2011, s’acaba l’obra de reforma de la casa Papiol. A L’excel on apunto les meves observacions ara hi ha un zero. Si els excels tinguessin música, se sentiria un piiiiiiiiii… agut i sostingut com els que a les pel·lícules d’hospitals fan servir per simbolitzar l’arribada de la mort.

A rey muerto rey puesto. Darrerament estic descobrint tot un nou món habitat per enginyers informàtics que és molt actiu i té un futur enorme: la programació d’smartphones.

No estem davant d’una época dolenta. No hi ha èpoques bones ni dolentes. El que ara tenim al davant és una època difícil i difícil no és necessàriament sinònim de dolent. Difícil és el contrari de fàcil i si fins fa poc ho tenia bé qualsevol que fos capaç de fer coses fàcils ara ho tindran igual de bé els capaços de fer coses difícils.

Conrad Rovira Pascual
Sistemes informàtics a16 sl