Posts Tagged ‘crisi’

Grècia, vacances en liquidació

divendres, 28 de agost del 2015

grecia

Com a proposta estiuenca per al bloc de l’ADEPG m’he decidit a escriure quatre ratlles sobre la meva experiència de vacances a Grècia. Evidentment ho faig per les circumstàncies econòmiques que envolten el país, no per res semblant a ensenyar l’àlbum de fotos de les vacances.

Quan vam triar Rodes per a les vacances, i ho vam comentar amb amics, molts es van sorprendre o fins i tot alarmar. A principis d’estiu, dinàvem cada dia amb els titulars d’un país que s’estava enfonsant, amb els reintegraments limitats als caixers, els bancs tancats i la porta del Grexit a tocar. A ulls del català informat, triar Grècia com a destí era poc menys que buscar una aventura monetària.

La realitat és que allà hi vam trobar ben poca traça de crisi, per no dir cap ni una. Sí que en alguns establiments ens van demanar que no paguéssim amb targeta de crèdit. Era lògic: si els pagaves amb targeta no podien treure els diners del banc fins no sabien quan. En un cas, el propietari ens va dir que no podia cobrar amb targeta perquè havia de recollir el datàfon del banc i estava esperant que obrissin les portes un dia d’aquests. Vaig pensar que deu ser complicat per a una empresa treballar amb els bancs tancats.

De les converses amb els grecs en vaig treure dues conclusions. La primera és que creuen que des de fora estem sobreexposats a les seves circumstàncies i que els mitjans europeus tendeixen a alarmar sobre Grècia. La segona, que ells estan molt acostumats a aquestes circumstàncies i que de por no en tenen massa. Han après a conviure amb aquesta situació, i s’ho prenen amb aquell costum mediterrani de prendre distància vers el centre de poder, com si el seu destí no estès a les seves mans.

Com que sempre procuro acompanyar les vacances amb una lectura que em posi en context, per aquesta ocasió vaig triar el llibre “Liquidación Final”, de Petros Márkaris. Enmig d’una novel·la policíaca, es detalla el dia a dia de la crisi grega viscuda en primera persona, a Atenes, lluny de l’escenari idíl·lic de les nostres vacances. Allà vaig poder llegir que les retallades que han acompanyat els pactes amb la troica sí que han fet estralls en les capes socials i els barris que queden allunyats dels destins que visiten els turistes.

Entre el que he viscut i el que he llegit hi ha certa contradicció i no em veig capaç d’elaborar una idea clara de com es viu la crisi grega a peu de carrer. Segurament és esbiaixat fer una diagnosi des de les vacances. L’única observació que m’atreveixo a fer i que vull compartir és que a casa nostra ens han informat molt del “drama grec” i, coneixent com funcionen els mecanismes de la informació, em temo que aquest excés té la intenció d’atemorir-nos: més val que fem atenció a quina relació triem amb els nostres creditors si no volem ser els protagonistes del segon acte d’aquesta tragèdia.

David Andreu
@davidandreu

Com a proposta estiuenca per al bloc de l’Adepg m’he decidit a escriure quatre ratlles sobre la meva experiència de vacances a Grècia. Evidentment ho faig per les circumstàncies econòmiques que envolten el país, no per res semblant a ensenyar l’àlbum de fotos de les vacances.
Quan vam triar Rodes per a les vacances, i ho vam comentar amb amics, molts es van sorprendre o fins i tot alarmar. A principis d’estiu, dinàvem cada dia amb els titulars d’un país que s’estava enfonsant, amb els reintegraments limitats als caixers, els bancs tancats i la porta del Grexit a tocar. A ulls del català informat, triar Grècia com a destí era poc menys que buscar una aventura monetària.
La realitat és que allà hi vam trobar ben poca traça de crisi, per no dir cap ni una. Sí que en alguns establiments ens van demanar que no paguéssim amb targeta de crèdit. Era lògic: si els pagaves amb targeta no podien treure els diners del banc fins no sabien quan. En un cas, el propietari ens va dir que no podia cobrar amb targeta perquè havia de recollir el datàfon del banc i estava esperant que obrissin les portes un dia d’aquests. Vaig pensar que deu ser complicat per a una empresa treballar amb els bancs tancats.
De les converses amb els grecs en vaig treure dues conclusions. La primera és que creuen que des de fora estem sobreexposats a les seves circumstàncies i que els mitjans europeus tendeixen a alarmar sobre Grècia. La segona, que ells estan molt acostumats a aquestes circumstàncies i que de por no en tenen massa. Han après a conviure amb aquesta situació, i s’ho prenen amb aquell costum mediterrani de prendre distància vers el centre de poder, com si el seu destí no estès a les seves mans.
Com que sempre procuro acompanyar les vacances amb una lectura que em posi en context, per aquesta ocasió vaig triar el llibre “Liquidación Final”, de Petros Márkaris. Enmig d’una novel·la policíaca, es detalla el dia a dia de la crisi grega viscuda en primera persona, a Atenes, lluny de l’escenari idíl·lic de les nostres vacances. Allà vaig poder llegir que les retallades que han acompanyat els pactes amb la troica sí que han fet estralls en les capes socials i els barris que queden allunyats dels destins que visiten els turistes.
Entre el que he viscut i el que he llegit hi ha certa contradicció i no em veig capaç d’elaborar una idea clara de com es viu la crisi grega a peu de carrer. Segurament és esbiaixat fer una diagnosi des de les vacances. L’única observació que m’atreveixo a fer i que vull compartir és que a casa nostra ens han informat molt del “drama grec” i, coneixent com funcionen els mecanismes de la informació, em temo que aquest excés té la intenció d’atemorir-nos: més val que fem atenció a quina relació triem amb els nostres creditors si no volem ser els protagonistes del segon acte d’aquesta tragèdia.

Contextos ètics

diumenge, 8 de març del 2015

etica__empresarial-miniatura-290xauto-4479Una crisi no és un sistema intel·ligent amb capacitat de discernir les conductes bones de les dolentes, com tampoc és cert que posi cadascú al seu lloc. La piconadora d’aquest darrer sexenni ha estat implacable amb els uns i els altres, amb els què havien fet els deures i els què no els havien fet; amb els més contributius i amb els més rancis.

Aquests darrers anys, en plena maltempsada, les probabilitats d’èxit han afavorit aquells models de negoci que, de la mateixa manera que pretenen l’eficiència i la competitivitat, promouen la responsabilitat social i el compromís amb l’entorn. Però no sempre ha estat així. No sempre les bones pràctiques obtenen el retorn que caldria esperar.

Els comptes de resultats no sempre són agraïts amb la cultura d’empresa i no solen reflectir les praxis més curoses. Els nostres directius saben que l’ètica no és un actiu que decanti favorablement el balanç; s’equivocarien si fomentessin un comportament condiciós per aconseguir una major rendibilitat. Ells han entès que els codis ètics són ineludibles perquè han de trobar-se intrínsecs en l’operativa i en l’estratègia de l’empresa, sense excepció.

La governança empresarial ha d’adoptar l’actitud ètica en totes les decisions, amb la mateixa preeminència que insereix el seny i el criteri. Quin és el retorn? No hi ha retorn perquè no és una inversió; el resultat és l’equilibri, l’equitat, tot allò que fa sostenible el model social. L’empresari ha d’assumir aquest compromís i ha de fer-se responsable de que la seva organització no només obeeixi les normatives sinó que, a més, actuï en la passarel·la de les bones maneres.

El problema és que no estem sols i costa trobar un pam de net. L’escenari és massa propens al joc brut i sobretot a la presència de tafurers, jugadors de males arts, amb cartes marcades per la cobejança i segells d’usura, amb especuladors i arribistes. És aquí on ha d’actuar l’aparell de l’administració, procurant un marc en què l’exercici de l’ètica no suposi un desavantatge ni un greuge competitiu.

Els codis de bones pràctiques no es poden regular per llei però es poden imposar per la raó. De la mateixa manera, farien bé les factories universitàries i les escoles de negoci en inculcar els codis ètics, no tant com una assignatura del pla d’estudis sinó com una consigna inherent en totes les assignatures.

Isidre Also Torrents
Secretari general ADEG
@isidrealso

Pobresa

divendres, 12 de desembre del 2014

mundialEn poc temps i en diferents actes, he pogut escoltar la reacció de tres doctors del món econòmic quan se’ls ha preguntat pel context actual i fins a quin punt ens estem sortint de la crisi.

Tot i que apunten en positiu i es mostren prudents, els seus parers tenen matisos prou dissemblants, cosa que no ens ve de nou quan es tracta dels profetes de la “ciència humil” -eufemisme que serveix de presentació per a l’economia acadèmica i que alhora suposa una paradoxa en relació amb l’economia real, en la què no hi té cabuda la modèstia.

La major coincidència, però, l’emmarco en el fet que tots tres prestigiosos professors han dedicat bona part de la seva resposta a parlar del fenomen creixent de la desigualtat, ominosament accentuada per la proppassada recessió. Sovint es parla que les anomenades classes mitjanes han pagat els plats trencats de la crisi; alhora, però, es vol ignorar el fet que d’altres s’han quedat sense el plat a taula.

Els mateixos tres tenors conflueixen en l’opinió que, per molt que els indicadors ens facin somriure, no es podrà dir que hem superat el declivi econòmic sinó solucionem el fenomen creixent de la pobresa i dels sense res. Una societat indolent amb les persones necessitades, iniqua i desdenyosa amb qui no té unes mínimes condicions de vida, és una societat malalta.

Ens hauríem de preguntar quan resoldrem la pobresa i no tant quan superarem la crisi. La segona equació no es pot desvincular de la primera. La resignació que han mostrat els uns i la displicència dels altres a l’hora d’abordar la maltempsada econòmica han de donar pas a una actuació efectiva i de resultats factuals -no només balsàmics- per fer front a un congost social cada dia més afonat pel rictus dels desesperats.

Ens hem afartat de parlar de la responsabilitat social, tant des de la política com des de l’empresa, amb més vocació que no pas amb intenció. És ara quan hauríem de passar a l’acció i empeltar en tots els discursos, però sobretot en totes les actuacions, els recursos necessaris per mitigar la inòpia d’un segment de la societat que, des de l’arrogància econòmica però també des de la “ciència humil”, hem de recuperar com a contribuent, com a igual.

Isidre Also
Associació d’Empresaris del Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès, ADEG
@isidrealso