Posts Tagged ‘diners’

Bitcoins, per què costa tant d’entendre

dissabte, 9 de setembre del 2017

Si vostè ha vist un reportatge sobre bitcoin i no ha entès res no es preocupi, és normal. No passa res i, si m’ho permet, intentaré esmenar-ho.

Bitcoin és una moneda 100% digital (no hi ha bitllets, només transaccions electròniques) que permet la compravenda de béns i serveis i la conversió a qualsevol altra divisa exactament igual que es pot fer amb euros o amb iens japonesos. Com totes les altres monedes, es basa en la confiança. Fins aquí és una moneda com totes les altres.

El que fa difícil entendre l’invent és que bitcoin és una moneda pelada i nosaltres estem acostumats a utilitzar el binomi moneda-banc. No hi ha bancs de bitcoins. Al meu entendre el principal dubte i font de confusió és entendre on carai són els diners si no hi ha bancs. Aquesta és la mare dels ous i té un nom: blockchain.

Blockchain és una forma de guardar la informació (coses d’informàtics) que al darrera té una xarxa de molts milers d’ordinadors particulars. La pertinença a aquesta xarxa és lliure i qualsevol pot participar-hi descarregant un software senzill, públic i gratuït. En aquesta xarxa cada ordinador fiscalitza els altres mirant que ho facin bé. El mecanisme de control (entre iguals) es fa simplement tenint a cada ordinador una còpia completa de les transaccions i dels saldos de tots els comptes (a l’engròs) i comprovant que aquesta còpia és idèntica a la dels altres nodes. La seguretat es basa en el fet que cada ordinador vigila que el contingut dels altres sigui igual al seu. On són els diners, doncs? Doncs a diferència dels bancs tradicionals, on els diners estan en un registre únic i centralitzat, a can bitcoin els diners estan replicats a milers d’ordinadors sincronitzats. Si m’he explicat bé, el més difícil ja està fet.

Ep! i què passa amb la discreció que els calés exigeixen? L’anonimat el garanteix el fet que la informació està fortament encriptada. Per això d’aquesta mena de monedes en diuen “criptomonedes”. Tenir a l’abast la còpia dels moviments i saldos de tots els comptes no vol dir tenir accés a la informació. Vol dir tenir accés a una cosa encriptadíssima de la què només podrem interpretar la nostra part. Pensi que ara mateix molts treballadors del seu banc tenen accés al seu compte i en Montoro també. No cal dir que això està generant recels al voltant de les criptomonedes i tampoc cal dir per part de qui.

Les transaccions amb bitcoins (compra-vendes o transferències) són operacions que es certifiquen mitjançant un complicat procés d’encriptació i desencriptació. Un cop certificades es sincronitzen a la totalitat de la xarxa. Certificar l’autenticitat de les operacions és la part més difícil i costosa i ho fan alguns nodes especialitzats que cobren per la feina. Tothom que vulgui participar en aquest procés de certificació (i cobrar) ho pot fer sempre que tingui una capacitat de càlcul suficient. És un negoci obert i el software és gratuït. Una altra cosa són les empreses de bitcoins que s’anuncien als mitjans. Són intermediaris, com una agència de viatges, que faciliten l’operativa a qui no hi estigui molt ficat.

Com és la convivència entre bitcoin i els bancs tradicionals? Bitcoin no és competència per als bancs que fan préstecs i hipoteques perquè no és un banc. Bitcoin només és una moneda i pot fer la competència només en la part que té a veure amb l’estricte moviment de diners. La competència forta és doncs amb “Money Transfer” o “Western Union”. La competència amb VISA és menor perquè VISA paga a crèdit.

Hi ha una altra qüestió que és com o qui genera els bitcoins. Costa d’explicar en dues línies per què no ho decideix ningú sinó que ho fa un “algorisme” (un programa). He dit abans que els ordinadors que certifiquen l’autenticitat de les transaccions cobren, bé doncs cobren amb bitcoins que no paga ningú sinó que es generen al moment. És més complicat del que dic però va per aquí. La xarxa d’ordinadors que fan funcionar blockchain es paga a si mateixa. Una idea genial. No cal dir que als bancs centrals no els agrada gens ni mica tenir competència en un punt clau per al control de l’economia i del poder com és la generació dels calés. No els agrada gens de gens i menys si ve d’un “algorisme” que al darrera no hi té ningú que pugui anar a la presó i, a la vegada, hi ha tothom. Aquesta és la revolució.

Per resumir, estem davant d’una nova manera de tenir informació personal a la xarxa de forma segura i anònima. Una manera de fer que no necessita gestors i basada en la col·laboració entre particulars que té potencial per emmagatzemar qualsevol mena de dades (contractes, documents, informació sobre salut, votacions electròniques, diners….) al marge del control dels estats i de les grans corporacions.

Si l’he ajudat a entendre una mica més tot això em dono per ben pagat. La satisfacció també és una moneda.

Conrad Rovira

Corruptes

dilluns, 13 de febrer del 2012

A la gent sempre li ha agradat la possibilitat d’obtenir diners de forma fàcil.

Lamentablement, en la major part de les ocasions, per poder aconseguir un rendiment econòmic és necessari entregar alguna cosa a canvi. La més habitual és la feina.

Hi ha ocasions en les que sembla que és possible obtenir diners d’una forma fàcil, i fins i tot sembla que no es causa dany a ningú, o fins i tot que el dany és tant repartit que és gairebé inapreciable. Una d’aquestes situacions té a veure amb la corrupció.

Si ens preguntem com reaccionaríem davant una proposta de corrupció la major part afirmaría, i amb raó, que no es deixaria temptar per diners d’orígen no massa clar o a canvi d’accions no adients.

Però si ens preguntem sincerament si som corruptes crec que la resposta correcte és que si. Quants de vosaltres no heu fet una feina sense facturar-la per estalviar l’IVA, o heu demanat una baixa laboral sense estar realment incapacitats, o heu consignat despeses a l’empresa d’orígen ben diversos. Siguem sincers. La corrupció (corruptela en aquest cas) està instal·lada en la nostra societat i només és una qüestió de grau.

Fa uns anys una persona podia fer ostentació de la velocitat a la que circulava per la carretera i era aplaudit. En aquests moments tots ens hem conscienciat del greu problema de l’excés de velocitat, i ja sigui per les multes o per un canvi d’hàbits ha baixat la velocitat mitjana de circulació. Crec que és el moment de començar-nos a conscienciar sobre les corrupteles i començar a canviar els hàbits.

Marc Gil
Enginyer

Barrotar la manilla

dissabte, 16 de gener del 2010

Aquestes darreres setmanes he pogut llegir unes quantes opinions i assistir a un parell de debats al voltant de la nostra marca turística; vull dir, la nova identitat que haurà de vendre els nostres actius i atractius arreu, després que hagi fracassat la denominació “Costa del Garraf”. La discussió no és banal i no seria bo que es tractés amb frivolitat, com tampoc amb nostàlgies que ja no toquen.

Parlem de turisme, no parlem d’atavismes folklòrics. Parlem de tot un conglomerat de negocis, sobretot privats, i d’un mapa prou important de comerços, restaurants, hotels, càmpings, hostals, pensions, cafeteries i tota mena d’establiments que depenen de l’afluència de públics visitants, siguin passavolants, clients de cap de setmana o turistes de mitjana estada.

Són molt respectables però no haurien de valdre els arguments que no obeeixin a un tocar de peus a terra. El nostre sector turístic ha de reaccionar avui i ho ha de fer d’una manera contundent. Ens hi juguem molt en aquesta decisió. Estem en situació de contingència i la solució ha de ser necessàriament pràctica, contundent, eficaç i immediata en el temps.

Ningú no hauria de jugar amb els diners dels altres. El debat no es pot tancar únicament entre els efímers de la política -què saben ells, la majoria de vegades?- ni entre els tècnics i experts de cadira fixa, que tampoc hi assumeixen cap risc. Aquesta vegada, no.

La deliberació ha de tenir en compte aquells que tots els dies obren l’establiment al públic i que veuen minvar la rendibilitat dels seus negocis. De retruc, això també vol dir que cal tenir en compte uns quants centenars de llocs de treball i tota una projecció de futur per al sector i per l’entorn.

El turisme de sempre ha mort; va morir amb el personatge de Chanquete, si voleu. El turisme d’avui ha d’anar a buscar els clients i ho ha de fer cada vegada més lluny. Ho explicava el professor Donaire en una sessió del 1r Fòrum Econòmic de Sitges, quan ens parlava de globalitat, singularitat i cooperació, com a eixos irremissibles del turisme d’avui.

Cap destinació turística podrà sobreviure si no pensa en horitzons prou amplis, amb targets prou identificats, alhora diversos, i d’arreu del món. Perquè aquelles distàncies d’ahir avui ja no són distàncies i els idiomes ja no són frontera i les persones, cada dia més, han perdut la por al viatge.

Alhora, un emplaçament turístic no podrà sobreviure si no pensa en una oferta exclusiva i diferent, que el singularitzi de qualsevol altre i que el doti d’un major atractiu. No podem fer el mateix que fan els altres, sobretot perquè n’hi ha molts que fan el mateix. Hem de trobar l’especialització adequada per tal d’assolir un posicionament i una notorietat rellevants.

Finalment, sense deixar els arguments de Donaire i segurament de molts altres, una destinació turística podrà sobreviure si és partícip o cogeneradora de sinergies de marca, producte o mercat, bé sigui amb d’altres destinacions o bé sigui amb d’altres iniciatives. Els esforços individualitzats per obtenir posicionament i avantatges competitius són extremadament cars i difícils, tot i les xarxes internètiques i el màrqueting electrònic. Cal trobar complementarietats amb algú altre i generar simbiosis de profit directe.

Avui ningú no es pot permetre una inversió amb les emocions com a únic argument. La força de la raó ens la donen els fets, encara que puguin trair les vocacions i els ideals patris. Quan parlem d’economia i de turisme estem parlant de negocis i de mercats, i per tant d’inversions i d’esforços, de guanys i de pèrdues.

No perdem de vista quina és la nostra realitat econòmica i quins són els sectors d’activitat més amenaçats. No cal fer la dissecció prou coneguda i consueta. Sembla inevitable que les activitats de serveis a les persones, potser en els àmbits sociosanitaris, de la salut i la bellesa, però segurament en els camps del turisme i el lleure, són les úniques sortides de veritat que li queden a la nostra economia més propera -a banda de fer volar coloms-.

La marca “Costa de Barcelona” potser no ens acaba d’agradar però és una aposta de futur immediat; no podem barrotar la manilla. Només cal posar-la com a epítet o atribut dels nostres paquets turístics. És una marca prêt-à-porter. Si la proposem, els empresaris del sector no tindran cap dubte en fer-la seva. Si en proposem una altra és gairebé segur que es repetirà la mateixa història de les darreres dues dècades amb la denominació “Costa del Garraf”; la marca no va complaure ningú i mai no es va tenir en compte en les accions de comunicació i màrqueting turístic. “Costa del Garraf” mai no ha estat una marca perquè va néixer sense l’adopció del sector.

Ara bé, com podem arribar a sentir-nos còmodes amb una simbiosi de marca? Segurament, fent-la nostra; però sempre amb criteris de màrqueting. La denominació “Costa de Barcelona” hauria d’anar acompanyada d’una fórmula d’identificació, conceptual o explícita, que la connectés amb la manera de ser del territori. A hores d’ara el debat caldria centrar-lo en aquest estadi.

Tota mena d’amanides i com a ingredients principals: Costa del Penedès, Costa de Sitges, Costa del Modernisme, Costa del Cava i, és clar, Costa del Xató. N’hi ha per a tots els gustos, ja ho veieu. No em feu triar, que triïn els que n’entenen més, però sobretot que triïn aquells que hauran d’apostar-hi, amb els seus esforços i amb els seus diners.

Sóc conscient del caire mercenari i fenici que pot arribar a tenir un plantejament com aquest; jo mateix el qüestionaria de dalt a baix. Però cal donar passes en ferm i garantir els “curts terminis” si volem aspirar a gestionar amb idees autòctones un futur per al sector turístic i per a les persones que en depenen.

Només em queda un interrogant. Si ja resulta prou complicat un consorci de turisme amb Sitges i la resta del Garraf, i no diguem del propòsit de mancomunar el galliner turístic de l’Alt Penedès i el Garraf, com ho haurem de fer per posar en un mateix cistell l’oferta turística dels municipis de l’Alt Penedès, el Baix Llobregat i el Garraf?

Isidre Also