Posts Tagged ‘economia’

Bitcoins, per què costa tant d’entendre

dissabte, 9 de setembre del 2017

Si vostè ha vist un reportatge sobre bitcoin i no ha entès res no es preocupi, és normal. No passa res i, si m’ho permet, intentaré esmenar-ho.

Bitcoin és una moneda 100% digital (no hi ha bitllets, només transaccions electròniques) que permet la compravenda de béns i serveis i la conversió a qualsevol altra divisa exactament igual que es pot fer amb euros o amb iens japonesos. Com totes les altres monedes, es basa en la confiança. Fins aquí és una moneda com totes les altres.

El que fa difícil entendre l’invent és que bitcoin és una moneda pelada i nosaltres estem acostumats a utilitzar el binomi moneda-banc. No hi ha bancs de bitcoins. Al meu entendre el principal dubte i font de confusió és entendre on carai són els diners si no hi ha bancs. Aquesta és la mare dels ous i té un nom: blockchain.

Blockchain és una forma de guardar la informació (coses d’informàtics) que al darrera té una xarxa de molts milers d’ordinadors particulars. La pertinença a aquesta xarxa és lliure i qualsevol pot participar-hi descarregant un software senzill, públic i gratuït. En aquesta xarxa cada ordinador fiscalitza els altres mirant que ho facin bé. El mecanisme de control (entre iguals) es fa simplement tenint a cada ordinador una còpia completa de les transaccions i dels saldos de tots els comptes (a l’engròs) i comprovant que aquesta còpia és idèntica a la dels altres nodes. La seguretat es basa en el fet que cada ordinador vigila que el contingut dels altres sigui igual al seu. On són els diners, doncs? Doncs a diferència dels bancs tradicionals, on els diners estan en un registre únic i centralitzat, a can bitcoin els diners estan replicats a milers d’ordinadors sincronitzats. Si m’he explicat bé, el més difícil ja està fet.

Ep! i què passa amb la discreció que els calés exigeixen? L’anonimat el garanteix el fet que la informació està fortament encriptada. Per això d’aquesta mena de monedes en diuen “criptomonedes”. Tenir a l’abast la còpia dels moviments i saldos de tots els comptes no vol dir tenir accés a la informació. Vol dir tenir accés a una cosa encriptadíssima de la què només podrem interpretar la nostra part. Pensi que ara mateix molts treballadors del seu banc tenen accés al seu compte i en Montoro també. No cal dir que això està generant recels al voltant de les criptomonedes i tampoc cal dir per part de qui.

Les transaccions amb bitcoins (compra-vendes o transferències) són operacions que es certifiquen mitjançant un complicat procés d’encriptació i desencriptació. Un cop certificades es sincronitzen a la totalitat de la xarxa. Certificar l’autenticitat de les operacions és la part més difícil i costosa i ho fan alguns nodes especialitzats que cobren per la feina. Tothom que vulgui participar en aquest procés de certificació (i cobrar) ho pot fer sempre que tingui una capacitat de càlcul suficient. És un negoci obert i el software és gratuït. Una altra cosa són les empreses de bitcoins que s’anuncien als mitjans. Són intermediaris, com una agència de viatges, que faciliten l’operativa a qui no hi estigui molt ficat.

Com és la convivència entre bitcoin i els bancs tradicionals? Bitcoin no és competència per als bancs que fan préstecs i hipoteques perquè no és un banc. Bitcoin només és una moneda i pot fer la competència només en la part que té a veure amb l’estricte moviment de diners. La competència forta és doncs amb “Money Transfer” o “Western Union”. La competència amb VISA és menor perquè VISA paga a crèdit.

Hi ha una altra qüestió que és com o qui genera els bitcoins. Costa d’explicar en dues línies per què no ho decideix ningú sinó que ho fa un “algorisme” (un programa). He dit abans que els ordinadors que certifiquen l’autenticitat de les transaccions cobren, bé doncs cobren amb bitcoins que no paga ningú sinó que es generen al moment. És més complicat del que dic però va per aquí. La xarxa d’ordinadors que fan funcionar blockchain es paga a si mateixa. Una idea genial. No cal dir que als bancs centrals no els agrada gens ni mica tenir competència en un punt clau per al control de l’economia i del poder com és la generació dels calés. No els agrada gens de gens i menys si ve d’un “algorisme” que al darrera no hi té ningú que pugui anar a la presó i, a la vegada, hi ha tothom. Aquesta és la revolució.

Per resumir, estem davant d’una nova manera de tenir informació personal a la xarxa de forma segura i anònima. Una manera de fer que no necessita gestors i basada en la col·laboració entre particulars que té potencial per emmagatzemar qualsevol mena de dades (contractes, documents, informació sobre salut, votacions electròniques, diners….) al marge del control dels estats i de les grans corporacions.

Si l’he ajudat a entendre una mica més tot això em dono per ben pagat. La satisfacció també és una moneda.

Conrad Rovira

La coherència d’empeltar la “P”

dissabte, 9 de maig del 2015

L’Assemblea General de Socis de l’Associació d’Empresaris del Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès, celebrada el passat 26 de març, a Vilafranca del Penedès, va aprovar l’adequació de les sigles a l’àmbit territorial en què actua l’entitat. L’anterior anagrama es mantenia des de la fundació de l’Associació, l’any 1988.

Ara fa quinze anys, l’any 2000, l’organització va assumir la denominació -a efectes estatutaris i amb totes les conseqüències- que la identificava territorialment amb les tres comarques del Gran Penedès. En aquell moment no hi havia cap altra associació empresarial en cap de les tres demarcacions.

La marca ADEPG és el resultat d’un procés continuat pel que fa a la consolidació i el creixement de la primera organització empresarial del Penedès i el Garraf. L’empelt que s’ha aplicat a la marca es pot considerar agosarat i no exempt de risc. Quan el govern d’una institució proposa aquesta cirurgia als seus públics interns és perquè s’ho ha rumiat molt i ha sospesat les conseqüències. Les sigles ADEPG vénen a reforçar la imatge de marca d’una entitat compromesa amb el territori, amb les seves empreses i amb la seva gent.

L’Associació d’Empresaris del Penedès i el Garraf és una realitat vertebradora de l’economia granpenedesenca i, encara més, una palanca d’estímul a les relacions comercials i financeres de l’arc meridional de la regió metropolitana, i alhora un atiador d’interrelacions amb el nord tarragoní. La nostra organització empresarial és una de les entitats territorials més rellevants en el context associatiu del país i ha assolit una posició de prestigi cada vegada més propera a les corporacions més històriques i de major dimensió.

El fet que el Penedès i el Garraf disposin d’una institució empresarial reconeguda pel seu dinamisme i pel seu model corporatiu és un valor afegit, d’efectes competitius, per al conjunt de la demarcació. La presència d’un interlocutor empresarial solvent, actiu, empàtic i cada vegada més present arreu del territori, assegura l’entesa i la qualitat del diàleg amb els altres estaments i institucions.

L’objectiu d’una associació empresarial ha de ser representar els interessos de les empreses i dels empresaris, acoblant-los al context i a les circumstàncies de l’entorn i procurant que aquest mateix entorn sigui favorable a l’activitat empresarial, per això és oportú el diàleg, sempre.


Isidre Also Torrents
Secretari general ADEPG
@isidrealso

Vilanova no tindrà nous hotels mentre no aprengui de Sitges

dilluns, 25 de agost del 2014

img_entrada

L’actitud dels vilanovins envers el turisme em recorda a la d’un nen petit quan se li apropa un gosset bufó. Primer, el nen ple de curiositat s’aproxima a poc a poc a l’animal, per tocar-lo ni que sigui un instant. Quan ja està quasi a punt de fer-ho, però, el nen s’espanta i retrocedeix cap a la mama. I tornem a començar. El problema és que portem més de 30 anys així a Vilanova i la Geltrú.

Sense dubte, el paper econòmic que ha de jugar el turisme a Vilanova i la Geltrú és un debat cíclic. I més ara a l’estiu, quan pels nostres carrers escoltem gent que parla altres llengües i a la platja es veuen cotxes amb matrícules de França, Itàlia, Holanda, Regne Unit…

I darrerament, quan té lloc algun debat sobre l’economia a la ciutat, sempre hi ha algú que pregunta en veu alta: “Algú em podria explicar per què no es fan més hotels a Vilanova i la Geltrú?”.

Sembla estrany, oi? Tan a prop que estem de l’aeroport de Barcelona i amb la nostra façana marítima, el port, els museus, el Carnaval, la Rambla, el clima benigne que tenim… I quines platges, ja les voldrien a Sitges! Ai las! Acabo de pronunciar la paraula tabú a Vilanova i la Geltrú. La tornaré a dir: Sitges. És clar que no podem comparar la formidable marca i potència turística que és Sitges amb Vilanova i la Geltrú. Cal recordar que, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any passat Vilanova i la Geltrú només disposava de 380 llits, distribuïts en hostals i pensions (141 places); hotels de dues estrelles (106 places) i hotels de tres estrelles (133). Fa deu anys, teníem 367 places… És a dir: un increment del 3,5% en una dècada. En qualsevol cas, cal afegir-hi 5.000 places de càmping. A la veïna Sitges tenen avui dia 4.761 places entre hotels i pensions. Allà, l’increment de llits ha estat del 20% en els darrers deu anys. Per què a Vilanova el nombre de places hoteleres només ha crescut un 3,5% en una dècada, mentre que a Sitges l’increment ha estat del 20%?

El problema és que Vilanova i la Geltrú no és una marca turística reconeguda pel gran públic i per tant no apareixem a les coordenades dels grups hotelers que busquen nous llocs on invertir. Ho expressaré d’una altra manera: no som una destinació de 365 dies, sinó un lloc d’estiueig. És a dir: tenim una elevada estacionalitat turística que dificulta la captació d’inversions hoteleres. De fet, els pocs hotels que tenim a la ciutat pateixen molt a la tardor i l’hivern per la baixa ocupació.

A Sitges, en canvi, s’han especialitzat en una sèrie de segments que asseguren un moviment de turistes durant bona part de l’any: turisme de congressos a la tardor, hivern i primavera; turisme de sol i platja a l’estiu; turisme gai; turisme cultural i d’esdeveniments o festivals…

Vilanova i la Geltrú no pot pas copiar el model turístic de Sitges, atès que comptem amb recursos diferents. Però sí podem aprendre dels sitgetans la seva actitud decidida i professional envers el turisme, la seva filosofia de cooperació públic-privada per promocionar la vila, com gestionen la destinació en aspectes de mobilitat, neteja, planificació urbanística, màrqueting…

Una actitud vacil·lant

L’estiu de 2013, el Diari de Vilanova es feia ressó del “col·lapse al Passeig Marítim” i dels retrets entre govern i oposició pel caos al sector marítim. I un lector deia: “Doncs que no vinguin a la platja de Vilanova. Poden anar a Sitges i Calafell. L’encant de Vilanova precisament està en això, que no hi hagin hotels ni discoteques. Si potenciem el turisme després no ens queixem si això sembla Salou o Lloret…”.
És evident que una ciutat com Vilanova i la Geltrú no té la capacitat ni la voluntat per esdevenir un nucli turístic tipus Salou (33.000 places hoteleres) o Lloret de Mar (30.000 llits).

En qualsevol cas, sí que caldria tenir una economia local una mica més diversificada a través d’un turisme de qualitat. Recordem que Vilanova té en aquests moments una taxa d’atur del 19%, mentre que a Sitges és del 10%.

A l’estiu de 2014 els col·lapses s’han tornat a repetir al Passeig Marítim. Ni tan sols hi ha consens polític per obrir un camí de sortida a través de l’Ortoll, que podria ser simplement un carril de direcció única obert només durant l’estiu.

Aquesta incapacitat per executar una obra tan senzilla reflecteix aquella por al turisme tan típica dels vilanovins que comentàvem al principi. Com voleu que vinguin inversors hotelers amb aquesta actitud nostra tan vacil·lant, si ni tan sols ens posem d’acord per obrir un caminet?

En síntesi, primer de tot caldrà crear demanda turística per atreure inversions hoteleres. Així doncs, si volem generar nova activitat econòmica posant en valor el nostre patrimoni cultural, de festes, la mar, el port, la gastronomia, els comerços, etc., i que la visita a la ciutat sigui una experiència agradable, els vilanovins haurem d’aprendre a gestionar el turisme… I els sitgetans poden ser uns grans mestres.

Xavier Canalis
@XavierCanalis