Posts Tagged ‘Empresa’

El copet a l’esquena

dimarts, 7 de abril del 2015

Les regles de joc no són les mateixes per a les empreses que són gestionades amb criteris ètics. Aquestes pateixen els greuges competitius instil·lats pels negocis indolents, d’aquells que no tenen un mínim capteniment. El balanç no pot ser més desconcertant. Quan més s’acoblen els valors de la responsabilitat en aquelles empreses més compromeses amb l’entorn i les persones, per contra, creixen les malacures en aquelles indústries en què es prima la consecució d’uns objectius, siguin quines siguin les maneres d’assolir-los.

L’administració pública hauria d’exercir com a equalitzador. Abstenir-se de fer-ho és el mateix que admetre, com a bones pràctiques, el desinterès social i la gasiveria per part dels executius més llibertins. Cal estimular el mirament pels codis ètics i la formulació de directrius especialment primoteres amb les persones. El sistema no pot dimitir de les seves obligacions i ha d’incentivar els models d’excel·lència. I això no s’està donant.

En la farsa olímpica només meriten les posicions de pòdium i mai no es tenen en compte els esforços de tots i cadascun dels competidors, tret que creuin la línia de meta arrossegant-se i facin prou llàstima. El mateix passa en el món de l’empresa. Sembla que només mereixen l’aplaudiment aquells que exporten més i aquells que han presentat millors comptes de resultats. Com si les bones pràctiques fossin intangibles que mai no vénen al cas. Com si l’estètica dels balanços i els vestits cars fossin l’únic que sedueix els decisors de la cosa pública.

Sovint ens embeuen informacions lamentables en què les divinitats polítiques visiten aquesta i aquella altra fàbrica, tot enlluernats per la presumpció i el glamur del seus directius. Escenificat el recorregut per les instal·lacions, en les inevitables declaracions a la premsa s’enumeren els mèrits de la marca i el conseller de torn es vanta de tenir aquella empresa en els límits de la seva demarcació. Massa vegades, tant se val els codis ètics i les maneres de fer.

La cultura d’empresa no està de moda. Les empreses discretes, les que s’esforcen sense recompensa, les que arriben arrossegant-se a la meta, no reben aquell bàlsam de la visita egrègia i la irrupció de cotxes oficials. Les elits polítiques es delecten en festejar els líders de la competitivitat empresarial sense adonar-se’n que l’autèntic lideratge és el d’aquells que fan les coses a consciència, sense esperar el copet a l’esquena.

Isidre Also
Associació d’Empresaris del Penedès i el Garraf, ADEPG
adepg@adepg.cat

Isidre Also
Associació d’Empresaris del Penedès i el Garraf, ADEPG
adepg@adepg.cat

Pobresa

divendres, 12 de desembre del 2014

mundialEn poc temps i en diferents actes, he pogut escoltar la reacció de tres doctors del món econòmic quan se’ls ha preguntat pel context actual i fins a quin punt ens estem sortint de la crisi.

Tot i que apunten en positiu i es mostren prudents, els seus parers tenen matisos prou dissemblants, cosa que no ens ve de nou quan es tracta dels profetes de la “ciència humil” -eufemisme que serveix de presentació per a l’economia acadèmica i que alhora suposa una paradoxa en relació amb l’economia real, en la què no hi té cabuda la modèstia.

La major coincidència, però, l’emmarco en el fet que tots tres prestigiosos professors han dedicat bona part de la seva resposta a parlar del fenomen creixent de la desigualtat, ominosament accentuada per la proppassada recessió. Sovint es parla que les anomenades classes mitjanes han pagat els plats trencats de la crisi; alhora, però, es vol ignorar el fet que d’altres s’han quedat sense el plat a taula.

Els mateixos tres tenors conflueixen en l’opinió que, per molt que els indicadors ens facin somriure, no es podrà dir que hem superat el declivi econòmic sinó solucionem el fenomen creixent de la pobresa i dels sense res. Una societat indolent amb les persones necessitades, iniqua i desdenyosa amb qui no té unes mínimes condicions de vida, és una societat malalta.

Ens hauríem de preguntar quan resoldrem la pobresa i no tant quan superarem la crisi. La segona equació no es pot desvincular de la primera. La resignació que han mostrat els uns i la displicència dels altres a l’hora d’abordar la maltempsada econòmica han de donar pas a una actuació efectiva i de resultats factuals -no només balsàmics- per fer front a un congost social cada dia més afonat pel rictus dels desesperats.

Ens hem afartat de parlar de la responsabilitat social, tant des de la política com des de l’empresa, amb més vocació que no pas amb intenció. És ara quan hauríem de passar a l’acció i empeltar en tots els discursos, però sobretot en totes les actuacions, els recursos necessaris per mitigar la inòpia d’un segment de la societat que, des de l’arrogància econòmica però també des de la “ciència humil”, hem de recuperar com a contribuent, com a igual.

Isidre Also
Associació d’Empresaris del Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès, ADEG
@isidrealso

Rellotges de sol

divendres, 14 de febrer del 2014

Praeteritum nihil, Praesens instabile, Futurum incertum (El passat, no res; el present, inestable; el futur, incert). Aquest epígraf fatalista acompanyava un rellotge de sol, i així ho recull l’Aurea Dicta. Amb la mateixa inscripció també es podrien descriure les relacions entre l’empresa i la universitat.

Sempre n’he sentit a parlar, d’aquest binomi, i me l’he cregut. Així i tot, no he tingut gaire èxit a l’hora de posar en contacte la gent d’empresa i la gent d’universitat. Poques vegades van més enllà d’una primera presa de contacte. No parlen el mateix idioma. És com aquell altre rellotge de sol en què es llegeix Cum umbra nihil et sine umbra nihil (Amb ombra, no res, i sense ombra, no res). I així no es poden entendre.

De la mateixa manera que els anagrames de les universitats s’acostumen a escriure en lletra majúscula i es declamen amb pretensions institucionals, els nostres directius les veuen distants, poc accessibles i, fins i tot, fàtues; com aquell Doce, disce aut discede (Ensenya, aprèn o ves-te’n) que es llegia en un altre rellotge de sol.

Per contra, quan s’acosten al món de la recerca o demanden una solució tecnològica, els empresaris esperen resultats immediats i exigeixen un cost baix. Festina, mox nox (Fes via, que aviat serà nit). I no està la universitat per fer curses de velocitat ni per donar almoina a les empreses.

Com l’aigua i l’oli, l’empresa i la universitat no aconsegueixen fer-ne mixtió; és clar que hi ha excepcions. El cas és que la simbiosi és obligada si volem orientar-nos a l’economia del coneixement i fer que el país sigui atractiu per al talent i fecund per a les idees. No en podem prescindir, d’aquest acoblament. És un luxe asiàtic preterir les potencialitats d’uns i altres.

Des de la política i des de les institucions cal esmerçar un pla de treball ambiciós, que estimuli l’idil·li entre els dos protagonistes de la competitivitat. Cal obrir la universitat a l’empresa i cal obrir l’empresa a la universitat. Les companyies que treballin amb les universitats han de tenir un reconeixement social i uns avantatges fiscals. Els acadèmics i els grups de recerca que treballin amb les empreses han de rebre compensacions més enllà del prestigi i l’adulació.

I encara aquell altre rellotge de sol… Post tenebras spero lucem (Després de les tenebres, espero la llum).

Isidre Also
Associació d’Empresaris del Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès, ADEG