Posts Tagged ‘empreses’

Més pit i menys pitet

dilluns, 16 de gener del 2017

pitetSovint, les societats, les ciutats, les empreses, les persones… ens plantegem estratègies de projecció a escala mundial. Ambiciosos plans d’acció per situar-nos al mapa.

Però també ens passa que aquestes pretensions, passades de frenada, col·lideixen amb una realitat més humil, a escala minúscula, més humana. Un escenari on les aspiracions superlatives dels milhomes es neutralitzen amb actituds dignes del millor papanatisme practicant, a base de campanyes enllustrades amb complaences estèrils i el personal contracturat de tant mirar-se el melic. Ambdues propostes, però,  coincideixen en compartir l’espai de la carrincloneria i, sovint, del ridícul. Certament, la nostra capacitat d’enlluernar-nos amb les pròpies virtuts és directament proporcional a la facilitat amb què els altres valoren les nostres carències. Un cop hem bavejat de satisfacció només ens resta d’exposar-nos a la roda de reconeixement per descobrir com ens veuen i valoren els altres. De fet, potser sense saber-ho, ens enorgullim més de les nostres potencialitats que no pas de la realitat, sovint més modesta i prosaica.

Perquè darrera l’abrandament de bandes de música i altaveus al vent pregonant  lletanies grandiloqüents hi ha un pou d’acomplexaments i prejudicis inconfessables. És el cantó fosc i irreductible on resideix l’essència del “sinofos”. Una pràctica conspiradora i autodestructiva que malmet implacablement totes les energies. Els practicants d’atletisme tenen -tenim- una  gran experiència.

- Estava preparat per fer una gran cursa … , si no fos per les molèsties al genoll, si no fos per la humitat, si no fos pel ritme de cursa, si no fos per la calor, si no fos pel circuit, si no fos… Un discurs que serveix per una cursa, un partit de futbol, una campanya electoral, el festival d’Eurovisió o per les polítiques de projecció i dinamització de qualsevol ajuntament.

El “sinofos” neix de la manca de convicció, però també de la falta de preparació i entrenament. No sempre la culpa és de la resta del món.

Ai, del si no fos!. Si no fos perquè dediquem tantes energies a l’autocomplaença i a deixar el pitet ben bavejat, potser podríem encarar reptes superiors.

Si de debò hem fet els deures i n’estem convençuts, en tindrem prou en treure una mica de pit. Pit i collons, que deia aquell. De totes maneres, en polítiques de persuasió i seducció, les parts de baix només serveixen per ensopegar.

Així, doncs, per aquest 2017, més pit i menys pitet. Que tinguin un Bon Any!

Albert Tubau

El turisme sostenible al Penedès i el Garraf

dissabte, 31 de desembre del 2016

sostenibleL’Organització Mundial del Turisme (OMT) ha decidit que el 2017 sigui l’Any del Turisme Sostenible per al Desenvolupament. La Direcció General de Turisme s’hi vol posar de valent i s’ha compromès a promocionar el turisme sostenible en les seves tres vessants: econòmica, sòcio-cultural i mediambiental. Per la seva banda, la Diputació de Barcelona ja ha anunciat una nova directriu turística mitjançant el vector de la sostenibilitat a través de la certificació Biosphere.

Les coses han canviat. La qualitat és inherent als negocis perquè d’una altra manera les empreses no poden sobreviure als condicionants del mercat. Ara el llistó d’exigències s’estén a la sostenibilitat. Tot apunta a uns models de turisme no agressius i respectuosos amb el medi ambient, amb l’entorn paisatgístic i amb la convivència.

Al Penedès, el turisme sostenible ha de ser un estendard de bones pràctiques. Tenim l’oportunitat de vincular el millor paisatge agrari a una imatge de preservació de l’entorn. Cal integrar les essències de l’autenticitat per oferir als visitants una gamma de productes turístics genuïns i incomparables. L’enoturisme al Penedès ha d’excel·lir en la conciliació de binomis com el del visitant en relació amb el medi rural i el de l’oferta turística en relació amb els recursos naturals.

Al Garraf l’oportunitat no és menor. La claqueta del turisme sostenible hauria de ser el far que eviti el naufragi d’un model escassament singular. Està per veure que l’aposta pel turisme familiar aporti característiques diferenciadores que vinguin a pal·liar una acusada temporalitat. Ja tenim una clientela concentrada en els caps de setmana; en tot cas, cuidem-la.

La nostra comarca costanera té altres additius que la farien especial, molt més encara des del punt de vista del turisme ponderat i respectuós amb el medi social i natural. Es troba a faltar una frontissa que vertebri l’oferta nàutica amb el parc natural del Garraf. Aquest és un oasi de mar i terra, com també són de la terra i del mar algunes de les seves espècies característiques i dels productes més autòctons; com la mateixa tradició culinària.

El Penedès i el Garraf comparteixen poc però coincideixen molt. Poso l’accent en el catàleg del patrimoni artístic. Els nostres actius culturals són inqüestionables, tant des de la fotogènia històrica i el bagatge arquitectònic com dels continents museístics. Tenim molt per explicar i, tant o més, per mostrar. Si ho féssim junts potser no ens aniria gens malament.

De la mateixa manera que les indústries culturals cerquen l’eficiència en la gestió per sobreviure a la fatuïtat social, també el turisme ha de postular la sostenibilitat per garantir els equilibris necessaris.

Isidre Also Torrents
Secretari general de l’ADEPG
@isidrealso

La dual, tal qual

diumenge, 4 de desembre del 2016

dualNo es pot dir que la implantació de la modalitat dual hagi estat un fracàs. Encara és aviat per treure una conclusió admonitòria. Quan es va posar en marxa no sé si es va córrer massa. A vegades penso que es va improvisar excessivament o bé que no es van ponderar encertadament alguns dels factors que havien de ser coadjuvants, com ara el paper de les companyies.

No es podia esperar més per part de les empreses. Ja havíem advertit que la conjuntura era poc tempestiva i que l’envol de la dual hagués hagut d’esperar una època més procliu; no pas uns moments en què no poques empreses es trobaven en processos d’expedients de regulació d’ocupació. A més, al principi els requeriments administratius i contractuals eren poc estimulants; s’exigien massa compromisos.

Tampoc no es podia esperar més per part dels centres de formació. Uns i altres han fet mans i mànigues per no quedar retratats i pujar al carretó de la dual. Vaig escoltar els neguits de directors d’institut i de responsables de pràctiques. Semblava que la dual estava caient com una càrrega, amb un excés d’imperatius i amb una peremptorietat poc justificada.

Pel que fa als alumnes, res a dir, suposo. Ells hauran rebut la informació adient i hauran descobert les oportunitats que els aporta la modalitat dual. Ells haurien de ser els principals beneficiaris de l’empelt, que per a això s’ha fet.

Fins ara s’ha cobert la primera etapa. S’ha fet el camí més fàcil. Les empreses que han aprofitat el nou model han estat sobretot les més grans, particularment les de matriu alemanya, coneixedores d’aquesta modalitat. En endavant, el gran repte de la formació professional dual és la seva consolidació a partir de les petites i mitjanes empreses, que són les úniques que poden garantir la continuïtat del sistema. Molt haurà de treballar la direcció general per acoblar els procediments i el rang d’exigències a les possibilitats de les pimes, que no tenen res a veure amb les de les empreses majúscules.

Isidre Also
Secretari general de l’ADEPG
@isidrealso