Posts Tagged ‘entitats financeres’

Per què no tornarà el crèdit a les pimes?

divendres, 17 de octubre del 2014

pyme-financiamientoLes afirmacions i prediccions que s’ofereixen com a resposta a aquesta pregunta són sovint contradictòries. Cal reflexionar, doncs, sobre les motivacions que tenen uns i altres per pronunciar-se en un sentit o altre.

El govern central llança reiteradament un missatge d’optimisme, afirmant que aviat retornarà el crèdit a les pimes com a conseqüència de les mesures que està prenent amb aquesta finalitat. Abans de donar credibilitat a aquestes manifestacions cal considerar quins interessos pot tenir per fer-les: una de les responsabilitats d’un govern és tractar de mantenir un cert clima de tranquil·litat i esperança en empreses i ciutadans. Aquestes prediccions no són noves, i es venen fent des del govern central des de fa anys, contrastant (i de quina forma!) amb la realitat.

El sistema bancari també transmet missatges que alimenten les mateixes esperances de retorn del crèdit a les empreses. Acompanyant-ho, en els darrers mesos, d’una intensa acció comercial a peu de carrer. En aquesta ocasió, també hem de considerar els interessos propis (tot i que legítims) que tenen les entitats financeres. Aquests missatges i accions persegueixen l’objectiu de provocar un efecte “crida” que fa que multitud d’empreses s’adrecin a aquestes entitats financeres en la recerca del desitjat crèdit.

Malgrat això, la banca continua mantenint inalterats els criteris de concessió de risc respecte als que ja aplicava fa un, dos o tres anys. Per això, la immensa majoria d’empreses que havien acudit a l’esmentada “crida”, continuen rebent denegacions a les seves sol·licituds de finançament, veient frustrades les seves esperances. Als bancs però, aquest tipus d’accions, de caràcter estrictament comercial, en un moment de disminució de l’activitat bancària, els serveix per captar a alguns nous clients.

Si ens centrem però en informació menys tendenciosa, observem com el Fons Monetari Internacional (FMI) i altres organismes internacionals, alerten que les empreses espanyoles presenten un excés d’endeutament, acumulat durant les èpoques de bonança econòmica i que va ser propiciat per les expectatives de beneficis i el fàcil accés al crèdit.

En la gran majoria de països de la zona euro, l’endeutament de les empreses és molt inferior al de les espanyoles. Això aboca a les empreses espanyoles a haver de seguir un camí en el qual, amb més o menys rapidesa, l’estructura dels seus balanços haurà d’anar convergint amb els paràmetres dels de les empreses europees. Per tant, continuarem veient com es va reduint el finançament bancari de què actualment encara disposen les nostres empreses. Aquesta tendència s’intensificarà en la mesura en què la normativa bancària, cada vegada més orientada a enfortir els balanços dels bancs, provocarà més reduccions en les inversions que els bancs tenen en les pimes.

Els informes que publica mensualment el Banc d’Espanya es constata que anem per aquest camí, posant de manifest que l’estoc de crèdit que les entitats financeres tenen concedit a empreses es va reduint mes rere mes.

Aquest escenari en el que ens estem endinsant és un dels principals problemes de l’economia espanyola, doncs impedirà que les empreses puguin contribuir a la recuperació de l’activitat econòmica perquè el valor afegit que generin l’hauran de destinar, principalment, a amortitzar deute.

Jordi Solé Tuyà
Director Executiu de Kreedit
@jsole

Equilibri pressupostari pressió fiscal (2)

divendres, 2 de octubre del 2009

I d’això que exposem n’és un paradigma la situació actual. El Govern s’està movent en un dèficit pressupostari en creixement galopant i el seu dilema no és – com dictaria la lògica d’una empresa privada subjecta a les lleis de mercat – reduir la despesa pública i adaptar-la a uns ingressos que han minvat com a conseqüència de la crisi. No tal; els nostres il•lustres homes del Govern es graten la clepsa, pensatius, tractant de buscar una solució que millori ostensiblement els ingressos públics. “I això com es fa?”, es demanen angoixats, “¿com es fa sense que la pressió fiscal afecti el vot de la nostra clientela política i a la pressió sempre perillosa dels sindicats i de les associacions empresarials?” “Ja està! No tocarem l’IRPF de les rendes de treball baixes…” (aspecte que defensem i compartim), “… i ja veurem què fer amb el tram de rendes altes del treball; total, són poca gent”, argüeixen, com si aquestes rendes arribessin als seus beneficiaris com a resultat d’un fet espontani i no com a conseqüència d’una vida de treball, dedicació, risc i responsabilitat.

La matèria grisa dels optimitzadors del vot, responsables econòmics del Govern, encara troba un altre col•lectiu, tanmateix reduït, pensen, i fins i tot tal vegada a les antípodes de la nostra ideologia, que són els posseïdors d’un patrimoni, normalment modest, fruit moltes vegades de l’esforç i de l’estalvi de tota una vida. Avui, amb tipus d’interès de l’ordre de l’1% i amb la rigidesa i l’avarícia que presideix l’actuació de les institucions financeres, el rendiment dels capitals mobiliaris, especialment d’aquells de renda fixa, és a dir amb poc risc, són exigus. Si el tipus de gravamen del 18% s’incrementa, els rendiments nets passaran a tenir naturalesa testimonial i no premiaran gens ni mica unes partides de capital que, al cap i a la fi, són canalitzades cap a la inversió per les institucions financeres.

Però tot sigui per mantenir l’equilibri pressupostari sense entrar a fons en la reforma de l’Administració, acceptant com a correctes situacions a les administracions, totes, creadores de greuges comparatius que fan insostenible un desenvolupament harmònic del país i per tant provoquen un evident retard en la sortida de la crisi. D’equilibrar despeses i ingressos públics, no cal parlar-ne. Allò important és treure més diners d’un sistema econòmic exhaust i contribuir encara més a contraure el consum i, com a conseqüència, la inversió. Els meus amics italians, quan parlen de situacions com aquesta, que també per desgràcia es donen al seu país, em diuen: “noi, cittadini, siamo un culo” (“nosaltres, els ciutadans, som un cul”) i no cal ser gaire despert per entendre què volen dir quan fan aquesta afirmació.

Xavier Cardona Torrandell
President ADEG

Equilibri pressupostari pressió fiscal (1)

divendres, 2 de octubre del 2009

En un article escrit ja fa unes quantes setmanes posava en evidència la meva preocupació – que no pas la meva sorpresa – per la resposta dels diversos agents socials davant la crisi i em lamentava de la solitud de petits empresaris i autònoms per fer front als efectes de la crisi sense rebre cap senyal de suport, ja sigui de les administracions o de les institucions financeres que, atentes als seus interessos i temorenques de les conseqüències de donar resposta a les necessitats empresarials, havien tancat amb pany i forrellat les seves arques.

La destrucció del teixit empresarial, conseqüència d’aquesta manca de mesures, que va de la mà de la destrucció d’ocupació, fa créixer l’atur en proporcions que doblen les dels països de la Unió Europea. El ciutadà que passa a engrossir les files dels aturats contempla un horitzó inquietant, només apaivagat per mesures de naturalesa pal•liativa, com ara els “diners Zapatero” o els 420 euros de subsidi d’atur addicional.

I no és que en aquest moment no siguin necessàries aquestes mesures d’ordre pal•liatiu, que ho són, per apaivagar la greu situació d’una ciutadania tenallada pel fenomen de l’atur. Però no n’hi ha prou per sortir del marasme i començar a fer enlairar l’economia. Mesures de més calat, de més ample abast, són necessàries a partir d’una gran aliança dels agents socials que permeti engegar un pla per fer emergir un col•lectiu d’empreses que facin de locomotora de l’economia. Recerca i innovació, Formació professional, cultura emprenedora, responsabilitat social de les empreses i altres valors han de ser conceptes no només suportats pel paper, sinó que han de donar vida a estratègies, a polítiques i a accions que canviïn l’evolució de l’economia. I això no és factible sense la col•laboració del Govern, de les associacions empresarials i sindicals i de les grans corporacions financeres. Però és evident que estem lluny d’assolir acords amb la participació de tots els agents socials, perquè cadascun poua l’aigua al seu molí i la solidaritat llueix per la seva absència, ja que allò que pretenen és aconseguir els seus propis objectius basats en el clientelisme i en els interessos de grup o de partit.

Llegir la 2a part http://www.adeg.cat/bloc/?p=16

Xavier Cardona Torrandell
President ADEG