Posts Tagged ‘esforç’

Enlloc regalen res

dilluns, 21 de agost del 2017

vva

Més enllà del perímetre de la meva fàbrica hi veig un paisatge antròpic que rodola des de la Talaia i turons adjacents. D’aquesta perspectiva en selecciono la postal que enquadra el mosaic de vinyes del Padruell, la masia en Cabanyes, la fàbrica de MAHLE i la mar.

És una foto que sustenta el relat d’una part important de la història de Vilanova. Dels ceps que curullaven bótes de vi i aiguardent per escampar mar enllà, dels Cabanyes que en feien comerç a l’Europa atlàntica o els Puig i altres socis que travessaven fins a Cuba per, un cop feta la butxaca, aixecar fàbriques cotoneres com cal Xoriguer, la primera llavor de la FISA i la MAHLE.

Les fàbriques i la Masia no hi serien sense la mar i els ceps, i aquests no hi serien sense una terra eixuta i antipàtica. Però la mar, la terra, els ceps o els vins no haurien fet tanta feina sense l’empenta i el talent de molta gent. De pagesos amb moltes hores d’aixada, d’obrers d’aquí i d’allà i d’emprenedors arriscats que reemplaçaren les mancances amb enginy, treball i diners. De prohoms il·lustres i d’una classe treballadora que havia de pencar de valent amb moltes angúnies i un malviure.

No va ser fàcil per a ningú. No era senzill ni planer pels masovers i propietaris, ni pels navegants i comerciants, ni tampoc pels capitans d’indústria, les filadores i teixidores. Però van construir un futur que ara és el nostre present. La terra, el comerç i la indústria exigeixen dedicació i molts esforços per veure’n el resultat. Hi ha altres models d’efectes més immediats i de diner fàcil, però no generen riquesa de llarg recorregut per al conjunt de la societat.

Albert Tubau

La cultura d’empresa, factor de competitivitat

dimarts, 31 de desembre del 2013

Una organització és més competitiva quan té més opcions d’èxit. La fórmula conté factors clau, com ho són l’assignatura de la innovació, l’estructura de costos i la sistematització de processos, i components estratègics, com la planificació o l’encert en les directrius a curt, mitjà i llarg termini.

Aquests darrers cinc anys han estat un jutge implacable pel que fa a la capacitat de resistència i continuïtat de les empreses. Quan es parla de com s’ho han fet tots aquells que han arribat fins aquí s’atribueixen arguments com la independència financera, la diversificació de l’oferta o l’assoliment de nous mercats. La internacionalització ha estat causa i efecte, alhora, en molts casos.

He seguit amb intenció les empreses del sector agroalimentari, potser perquè en tinc unes quantes ben a la vora i he pogut guaitar la seva evolució. He pogut veure com, en aquest lustre fatídic per a gairebé tots els sectors, bona part d’elles han crescut amb xifres de negoci prou eloqüents. La majoria, són petites i mitjanes empreses i predomina el component familiar. Es singularitzen per un exercici permanent pel que fa a la presa de decisions, sempre en positiu, a cavall del risc i l’esforç constants, amb la dretura perenne de fer les coses ben fetes i amb la capacitat d’esmenar els errors amb la major diligència; encara més, per l’estil de direcció auster i orientat a la millora constant, més que no pas a resultats.

Són empreses, aquestes, que difícilment seran convidades per les prestigioses escoles de negoci per explicar la seva casuística, potser perquè són poca cosa davant la fatuïtat d’aquelles institucions que fabriquen executius estandarditzats pels tòpics de l’èxit i els tabús del fracàs. Nogensmenys, aquestes empreses de maquinària discreta apleguen els ingredients més genuïns de la cultura d’empresa, i aquest sí que és un factor de competitivitat, ineludible.

Al capdavant de les locomotores agroalimentàries, d’aquestes empreses que van millor que moltes altres, s’hi troben empresaris i empresàries que han sabut declinar els factors de la competitivitat -no sempre amb coneixements acadèmics- i han aconseguit fer-se un lloc en els seus mercats de referència. Aquestes empreses, elaboradores de pastisseria industrial, bases per a rebosteria selecta, vins i caves, xocolates i bombons, cafès i begudes, envasats, precuinats i tota mena de productes i derivats alimentaris de nova generació, tenen un denominador comú, la innovació, i un segell corporatiu que les avala, la cultura d’empresa.

Isidre Also Torrents
Secretari general ADEG

Passió, ambició i voluntat individual

dijous, 16 de febrer del 2012

Voluntat individual + voluntat individual = projecte col∙lectiu

Amb crisi surten oportunitats i nous projectes empresarials i els emprenedors hem d’actuar amb optimisme i unir‐nos per fer projectes col∙lectius amb confiança, per sumar esforços, exercir el nostre talent, gaudir de la dignitat del treball i de la nostra experiència, desenvolupar la nostra ambició creativa per fer coses diferents, obtenir i multiplicar resultats. Per superar la crisi, no s’ha de pensar com abans, ens hem de renovar i tenir imaginació.

Després tenim l’altra moneda, que els autònoms només subsistim, sent una espècie desprotegida i en extinció en forma de “ERO silenciós”, suportant molta morositat, dificultats per cotitzar, pagar els treballadors, seguretat social, pagar impostos, avancem l’IVA i l’IRPF i ens afecta l’economia submergida. Fins on
volen arribar? No és possible assegurar‐se el futur, només és possible perdre el present. La resignació és un suïcidi quotidià. El 90% de l’èxit consisteix senzillament, en insistir.

Un emprenedor veu oportunitats allà on mira i fa carreres de fons amb obstacles, amb incertesa per poder arribar, on altres solament veuen problemes, però la millor inversió potser és aquella que no fas.
És més important guanyar clients, que guanyar calés.

TOT ALLÒ QUE NO ES COMUNICA, NO EXISTEIX.

Medir Mujal
Medirflash