Posts Tagged ‘estacionalitat’

L’esglaó de la temporalitat

dijous, 20 de octubre del 2016

escaloEl darrer Informe ADEPG de Conjuntura Econòmica ens porta bones notícies. Les tres comarques granpenedesenques estan millorant els seus resultats en termes de creixement del teixit empresarial i, encara més, en creació d’ocupació. L’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf -totes tres- es troben entre les demarcacions capdavanteres de Catalunya pel que fa al dinamisme de les seves economies.

Els sectors de la Construcció, l’Hostaleria i la Indústria són els tres puntals del nostre creixement. Són els causants d’un increment de l’ocupació a prop del 5% i d’un augment dels centres de cotització de l’ordre del 3%, en la comparativa interanual. El volum de contractació ha crescut en un 12’5% i la taxa d’atur s’ha reduït al voltant del 13%.

Diguem-ho tot. La nota negativa cal posar-la en la temporalitat dels contractes, atesa l’estacionalitat predominant en la nostra geografia econòmica. El 90’5% dels contractes de treball són temporals, gairebé tres punts per sobre de la mitjana catalana.

Sempre he argumentat que la recuperació del mercat de treball a les nostres comarques havia de passar indefectiblement pel replà de la temporalitat. Atès el nostre mosaic d’activitats difícilment podríem presumir d’un major reprise. Que ningú s’imagini un revifament de l’ocupabilitat alhora que un repunt accentuat dels contractes indefinits o de llarga durada. Això ja vindrà, és clar que sí, però serà en dos o tres replans més amunt. Ara no pot ser, encara.

Isidre Also
Secretari general
@isidrealso

L’esperpent del marc laboral

dilluns, 19 de octubre del 2015

EspejoLa nova entrega del Baròmetre de l’Empresa Familiar ens porta bones notícies. El 54% dels negocis de nissaga han augmentat la seva plantilla en el decurs del darrer any; com també, el 70% han incrementat la seva facturació. Les dades es refereixen al conjunt de l’estat espanyol. El mateix estudi destaca que la incertesa derivada de la conjuntura política i els calendaris electorals és una de les causes que més preocupen els empresaris. Així i tot, s’apunta una tendència a l’optimisme i sembla que tothom fa veure que les coses van millor.

És una paradoxa que, a peu de carrer, la percepció del clima empresarial sigui tèbia, amb un minso hàlit de confiança, i que gairebé no es tradueixi en un major nombre de contractes de treball. Com també és un disbarat que la suposada recuperació econòmica tingui el seu punt d’ebullició en un 88% de contractació temporal, en el cas de Catalunya.

La normativa laboral no estimula la contractació en ferm; és més, sembla penalitzar-la. Em trobo amb empresaris que diuen que sí, que sembla que la cosa va millor, i que els aniria bé ampliar la plantilla per fer front a l’increment d’activitat. Però no ho fan. Les condicions no ho afavoreixen. Vet aquí perquè la recuperació econòmica no ens ve de la mà d’una millora en l’estadística de la contractació laboral.

No pot ser que el marc laboral sigui un mirall deformat, com els de l’esperpent literari, i que no s’avingui a la realitat. Ara és un bon moment per estimular la creació de llocs de treball i per animar la contractació. Encara que moderat, l’optimisme ha de trobar resposta en forma d’incentius i majors facilitats.

Sobretot les pimes haurien de ser objecte d’un programa que animés la contractació; tant o més, les micropimes. Aquestes organitzacions més modestes són les que, en proporció, més s’han hagut d’aprimar durant el sexenni i ara esdevenen espais fèrtils per a la nova ocupació.

Encara més, si el 19% dels llocs de treball que es registren a Catalunya corresponen a treballadors autònoms, no seria cap pecat incentivar sobre manera la creació d’un primer lloc de treball. Seria una bona manera de començar a créixer.

Una altra evidència és l’afectació de l’estacionalitat en determinat sectors d’activitat, com ara el comerç i el turisme. Cal sospesar la possibilitat de premiar una contractació temporal d’una durada superior a la mitjana registrada fins ara, com ara de 150 dies sense interrupció. Aquesta mesura afavoriria una certa estabilitat a un perfil de treballadors que tenen dificultats de combinar els cicles temporers amb altres feines de major  requeriment curricular.

Isidre Also
Secretari general de l’ADEPG
@isidrealso
adepg@adepg.cat

Vilanova no tindrà nous hotels mentre no aprengui de Sitges

dilluns, 25 de agost del 2014

img_entrada

L’actitud dels vilanovins envers el turisme em recorda a la d’un nen petit quan se li apropa un gosset bufó. Primer, el nen ple de curiositat s’aproxima a poc a poc a l’animal, per tocar-lo ni que sigui un instant. Quan ja està quasi a punt de fer-ho, però, el nen s’espanta i retrocedeix cap a la mama. I tornem a començar. El problema és que portem més de 30 anys així a Vilanova i la Geltrú.

Sense dubte, el paper econòmic que ha de jugar el turisme a Vilanova i la Geltrú és un debat cíclic. I més ara a l’estiu, quan pels nostres carrers escoltem gent que parla altres llengües i a la platja es veuen cotxes amb matrícules de França, Itàlia, Holanda, Regne Unit…

I darrerament, quan té lloc algun debat sobre l’economia a la ciutat, sempre hi ha algú que pregunta en veu alta: “Algú em podria explicar per què no es fan més hotels a Vilanova i la Geltrú?”.

Sembla estrany, oi? Tan a prop que estem de l’aeroport de Barcelona i amb la nostra façana marítima, el port, els museus, el Carnaval, la Rambla, el clima benigne que tenim… I quines platges, ja les voldrien a Sitges! Ai las! Acabo de pronunciar la paraula tabú a Vilanova i la Geltrú. La tornaré a dir: Sitges. És clar que no podem comparar la formidable marca i potència turística que és Sitges amb Vilanova i la Geltrú. Cal recordar que, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any passat Vilanova i la Geltrú només disposava de 380 llits, distribuïts en hostals i pensions (141 places); hotels de dues estrelles (106 places) i hotels de tres estrelles (133). Fa deu anys, teníem 367 places… És a dir: un increment del 3,5% en una dècada. En qualsevol cas, cal afegir-hi 5.000 places de càmping. A la veïna Sitges tenen avui dia 4.761 places entre hotels i pensions. Allà, l’increment de llits ha estat del 20% en els darrers deu anys. Per què a Vilanova el nombre de places hoteleres només ha crescut un 3,5% en una dècada, mentre que a Sitges l’increment ha estat del 20%?

El problema és que Vilanova i la Geltrú no és una marca turística reconeguda pel gran públic i per tant no apareixem a les coordenades dels grups hotelers que busquen nous llocs on invertir. Ho expressaré d’una altra manera: no som una destinació de 365 dies, sinó un lloc d’estiueig. És a dir: tenim una elevada estacionalitat turística que dificulta la captació d’inversions hoteleres. De fet, els pocs hotels que tenim a la ciutat pateixen molt a la tardor i l’hivern per la baixa ocupació.

A Sitges, en canvi, s’han especialitzat en una sèrie de segments que asseguren un moviment de turistes durant bona part de l’any: turisme de congressos a la tardor, hivern i primavera; turisme de sol i platja a l’estiu; turisme gai; turisme cultural i d’esdeveniments o festivals…

Vilanova i la Geltrú no pot pas copiar el model turístic de Sitges, atès que comptem amb recursos diferents. Però sí podem aprendre dels sitgetans la seva actitud decidida i professional envers el turisme, la seva filosofia de cooperació públic-privada per promocionar la vila, com gestionen la destinació en aspectes de mobilitat, neteja, planificació urbanística, màrqueting…

Una actitud vacil·lant

L’estiu de 2013, el Diari de Vilanova es feia ressó del “col·lapse al Passeig Marítim” i dels retrets entre govern i oposició pel caos al sector marítim. I un lector deia: “Doncs que no vinguin a la platja de Vilanova. Poden anar a Sitges i Calafell. L’encant de Vilanova precisament està en això, que no hi hagin hotels ni discoteques. Si potenciem el turisme després no ens queixem si això sembla Salou o Lloret…”.
És evident que una ciutat com Vilanova i la Geltrú no té la capacitat ni la voluntat per esdevenir un nucli turístic tipus Salou (33.000 places hoteleres) o Lloret de Mar (30.000 llits).

En qualsevol cas, sí que caldria tenir una economia local una mica més diversificada a través d’un turisme de qualitat. Recordem que Vilanova té en aquests moments una taxa d’atur del 19%, mentre que a Sitges és del 10%.

A l’estiu de 2014 els col·lapses s’han tornat a repetir al Passeig Marítim. Ni tan sols hi ha consens polític per obrir un camí de sortida a través de l’Ortoll, que podria ser simplement un carril de direcció única obert només durant l’estiu.

Aquesta incapacitat per executar una obra tan senzilla reflecteix aquella por al turisme tan típica dels vilanovins que comentàvem al principi. Com voleu que vinguin inversors hotelers amb aquesta actitud nostra tan vacil·lant, si ni tan sols ens posem d’acord per obrir un caminet?

En síntesi, primer de tot caldrà crear demanda turística per atreure inversions hoteleres. Així doncs, si volem generar nova activitat econòmica posant en valor el nostre patrimoni cultural, de festes, la mar, el port, la gastronomia, els comerços, etc., i que la visita a la ciutat sigui una experiència agradable, els vilanovins haurem d’aprendre a gestionar el turisme… I els sitgetans poden ser uns grans mestres.

Xavier Canalis
@XavierCanalis