Posts Tagged ‘estratègia’

Contextos ètics

diumenge, 8 de març del 2015

etica__empresarial-miniatura-290xauto-4479Una crisi no és un sistema intel·ligent amb capacitat de discernir les conductes bones de les dolentes, com tampoc és cert que posi cadascú al seu lloc. La piconadora d’aquest darrer sexenni ha estat implacable amb els uns i els altres, amb els què havien fet els deures i els què no els havien fet; amb els més contributius i amb els més rancis.

Aquests darrers anys, en plena maltempsada, les probabilitats d’èxit han afavorit aquells models de negoci que, de la mateixa manera que pretenen l’eficiència i la competitivitat, promouen la responsabilitat social i el compromís amb l’entorn. Però no sempre ha estat així. No sempre les bones pràctiques obtenen el retorn que caldria esperar.

Els comptes de resultats no sempre són agraïts amb la cultura d’empresa i no solen reflectir les praxis més curoses. Els nostres directius saben que l’ètica no és un actiu que decanti favorablement el balanç; s’equivocarien si fomentessin un comportament condiciós per aconseguir una major rendibilitat. Ells han entès que els codis ètics són ineludibles perquè han de trobar-se intrínsecs en l’operativa i en l’estratègia de l’empresa, sense excepció.

La governança empresarial ha d’adoptar l’actitud ètica en totes les decisions, amb la mateixa preeminència que insereix el seny i el criteri. Quin és el retorn? No hi ha retorn perquè no és una inversió; el resultat és l’equilibri, l’equitat, tot allò que fa sostenible el model social. L’empresari ha d’assumir aquest compromís i ha de fer-se responsable de que la seva organització no només obeeixi les normatives sinó que, a més, actuï en la passarel·la de les bones maneres.

El problema és que no estem sols i costa trobar un pam de net. L’escenari és massa propens al joc brut i sobretot a la presència de tafurers, jugadors de males arts, amb cartes marcades per la cobejança i segells d’usura, amb especuladors i arribistes. És aquí on ha d’actuar l’aparell de l’administració, procurant un marc en què l’exercici de l’ètica no suposi un desavantatge ni un greuge competitiu.

Els codis de bones pràctiques no es poden regular per llei però es poden imposar per la raó. De la mateixa manera, farien bé les factories universitàries i les escoles de negoci en inculcar els codis ètics, no tant com una assignatura del pla d’estudis sinó com una consigna inherent en totes les assignatures.

Isidre Also Torrents
Secretari general ADEG
@isidrealso

A qui beneficia un “outlet” a Viladecans?

dimecres, 24 de abril del 2013

El departament de Territori de la Generalitat de Catalunya ha venut uns terrenys que originàriament estaven destinats a un parc empresarial aeronàutic, a una empresa que hi construirà un centre comercial de botigues “Outlet”.

Per a protegir l’operació de les crítiques, s’ha posat per endavant la creació de 1.000 llocs de treball. La informació, procedent de la promotora (podeu llegir la informació aquí), ha sigut ràpidament adoptada per l’administració, i amplificada pels mitjans de comunicació. És la miopia de qui no veu que els llocs de treball es transvasaran des de les botigues que es veuran abocades a tancar per la pèrdua de clientela.

Posar per endavant la creació de llocs de treball és una estratègia comunicativa que pretén guanyar adhesions per a un projecte que no beneficia el territori. Es tracta d’un projecte marcià, que aterra en uns terrenys de propietat fins ara pública, i que suposa un impacte negatiu tant pel teixit comercial de les comarques al sud de Barcelona, com per a la mobilitat viària.

El model comercial català, defensat entre d’altres pel mateix conseller Puig l’endemà que el conseller Vila es vantés de l’operació urbanística, no és el de centres comercials allunyats del nucli i que despoblen d’activitat econòmica el centre de la ciutat. Hi ha interessos urbanístics i de grans corporacions que ho persegueixen, però no és de l’interès general. Què preferim? Centres urbans amb botigues obertes, o desplaçar-nos en cotxe a complexos d’extraradi dissenyats i administrats des de la llunyania, i al servei d’interessos poc arrelats al nostre territori?

No es tracta només de posar-nos de part del petit comerç, perquè també els centres comercials de les ciutats són cada vegada més un parc de franquícies. Es tracta de posar-nos de part del nostre propi model comercial, urbà i d’estil de vida, allunyat del concepte americà (o francès) de parcs comercials despersonalitzats, insostenibles i gestionats per individus amb ben poc interès per l’entorn on s’implanten. I prevenir-nos de la desertització del centre de la ciutats.

I així, mentre molts fem pinya amb el govern de Catalunya per a insuflar vida comercial als centres de les nostres viles, nosaltres mateixos ens fem trampes promovent des de la mateixa administració una operació urbanística on l’Incasòl ha fet caixa i l’ajuntament de Viladecans en traurà un rèdit a curt termini (després d’invertir 32 milions en la urbanització). I on hi havia d’anar un parc aeronàutic per atraure inversions en sectors productius d’alt valor afegit, i ara hi haurà botigues on comprar a preu rebaixat col·leccions de temporades anteriors.

No fa pas massa, el conseller Santi Vila era alcalde de Figueres (per cert, una capital comercial digna de visitar), i defensava el teixit comercial de la ciutat. En aquest àudio del juliol passat (http://www.catradio.cat/audio/650748/Horaris-comercials-i-municipis-turistics, cap al minut 12) podreu sentir-lo manifestant la importància del consens, i que “els botiguers són la pedra angular per ser vistos com un territori d’excel·lència”.

Sembla que posposem l’excel·lència, mentre cedim a interessos que no són els nostres.

David Andreu, membre de la Junta de l’ADEG

El Pla Estratègic del Penedès

dilluns, 28 de març del 2011

La planificació estratègica, sigui d’una organització o d’un territori, es deriva de la percepció d’una necessitat de canvi o bé d’una voluntat de millora. El canvi no pot tenir un altre rumb que no sigui el progrés. El progrés passa per la innovació, per l’adopció de nous conceptes i noves tendències que garanteixin la continuïtat; la supervivència, a vegades.

Canviar vol dir prioritzar. Per prioritzar s’ha de destriar entre diferents opcions. Això vol dir que per canviar necessàriament s’ha de renunciar a algunes coses. No hi ha estratègia sense una abdicació prèvia; ho dic d’una altra manera, tota planificació estratègica comporta un cost d’oportunitat.

Tot i que seria desitjable no es pot entendre un pla estratègic que reculli les voluntats de tothom i tingui la pretensió de deixar content a tothom. Això, en tot cas, és un pla de bones intencions; que tampoc no està gens malament; però no és un pla estratègic.

La planificació d’un territori no pot tenir la fal·lera de consensuar les directrius. La prova la tenim en que les minories parlamentàries mai no aconsegueixen l’aprovació d’un full de ruta sense abans negociar concessions i renunciar a bona part de les seves prerrogatives. Per contra, les majories parlamentàries difícilment obeiran els retrets o les discrepàncies dels seus opositors; tallen pel dret.

El Pla Estratègic del Penedès té pecats de joventut, de la mateixa manera que els seus precedents tenien l’acné de l’adolescència. No és valent. Aquí ningú renuncia a res. I així no anirem enlloc.

El 3r Pla Estratègic del Penedès volia ser la carta estratègica de tot el Penedès, més enllà del fet comarcal. S’ha gestat a Vilafranca i quan ja estava embastat s’ha volgut exportar a la resta del territori. No és fàcil que el Garraf i el Baix Penedès -ja no parlo de l’Anoia- acceptin com a propi un seguit de propòsits que li resulten aliens i, fins i tot, fora del seu districte de decisió -això ho va dir l’alcalde del Vendrell en un exercici de sinceritat que potser va resultar hostil per a segons qui.

La Fundació ProPenedès és una institució que té expertesa i ho sap fer bé a l’hora de seure la gent a taula i promoure el debat. Encara no ha perdut tot el crèdit. Hauria d’aspirar també a ser l’escenari d’una discusió ineludible sobre el futur del territori, encara que la disputa tingui moments de tensió i no deixi content a tothom. Més que un fòrum de debat, en el què cadascú defensa la seva parcel·la, ens cal un estadi en el què tothom defensi l’àmbit penedesenc, per damunt dels interessos personals i de certes manies persecutòries. A l’hora de decidir com volem el tros, no són bons els plantejaments innegociables i no ajuden gaire les actituds intransigents.

Si la planificació estratègica ens ha de servir per abordar el canvi pretès abans cal abordar un canvi en les maneres i, potser també, un canvi dels actors nominats.

Isidre Also Torrents
Secretari general ADEG