Posts Tagged ‘història’

Enlloc regalen res

dilluns, 21 de agost del 2017

vva

Més enllà del perímetre de la meva fàbrica hi veig un paisatge antròpic que rodola des de la Talaia i turons adjacents. D’aquesta perspectiva en selecciono la postal que enquadra el mosaic de vinyes del Padruell, la masia en Cabanyes, la fàbrica de MAHLE i la mar.

És una foto que sustenta el relat d’una part important de la història de Vilanova. Dels ceps que curullaven bótes de vi i aiguardent per escampar mar enllà, dels Cabanyes que en feien comerç a l’Europa atlàntica o els Puig i altres socis que travessaven fins a Cuba per, un cop feta la butxaca, aixecar fàbriques cotoneres com cal Xoriguer, la primera llavor de la FISA i la MAHLE.

Les fàbriques i la Masia no hi serien sense la mar i els ceps, i aquests no hi serien sense una terra eixuta i antipàtica. Però la mar, la terra, els ceps o els vins no haurien fet tanta feina sense l’empenta i el talent de molta gent. De pagesos amb moltes hores d’aixada, d’obrers d’aquí i d’allà i d’emprenedors arriscats que reemplaçaren les mancances amb enginy, treball i diners. De prohoms il·lustres i d’una classe treballadora que havia de pencar de valent amb moltes angúnies i un malviure.

No va ser fàcil per a ningú. No era senzill ni planer pels masovers i propietaris, ni pels navegants i comerciants, ni tampoc pels capitans d’indústria, les filadores i teixidores. Però van construir un futur que ara és el nostre present. La terra, el comerç i la indústria exigeixen dedicació i molts esforços per veure’n el resultat. Hi ha altres models d’efectes més immediats i de diner fàcil, però no generen riquesa de llarg recorregut per al conjunt de la societat.

Albert Tubau

Presidents, uns i altres

dilluns, 25 de juliol del 2016

presidentsLa història de les organitzacions parla de persones i fets, més que no pas d’anhels i oportunitats perdudes. L’àlbum només recull les imatges, no pas els pensaments. El pas dels anys aporta una certa èpica a les entitats i les fa memorables. Alhora, els records són com un jutge implacable que erigeix en herois aquells que hi han deixat petjada; aquells altres, no.

La trajectòria d’una associació la compassen els seus líders: aquells que prenen decisions, són conseqüents i s’hi comprometen. Els vint-i-cinc anys que em vinculen a l’ADEPG han estat una enciclopèdia de vivències, enmig de les quals he conegut gent extraordinària. M’he enriquit personalment i professionalment amb les aportacions d’uns i altres; tant o més, amb la interrelació estreta amb els quatre presidents amb els què he coincidit.

Josep Piqué, Joan Anton Matas, Xavier Cardona i Jordi Solé, cadascú amb els seus registres i amb la seva manera de fer, han estat companys de camí amb els què he compartit confidències i hem bastit complicitats. La brúixola sempre ens ha orientat a allò que convenia a l’entitat, sempre. Les ambicions personals mai no han alterat el penell, fins i tot en moments difícils i en episodis crítics.

La cronologia de l’ADEPG és un catecisme de convivència associativa. La transició entre els diferents presidents ha estat un itinerari de relleus ferms, com una cursa olímpica, procurant tots ells que l’entitat progressés corporativament i que la seva imatge institucional reflectís el consens, l’harmonia.

No només els presidents, també els membres de Junta Directiva i els col·laboradors externs són els pilars de l’edifici associatiu. En aquests gairebé 30 anys d’història hauran estat més de dos-cents els socis que han participat en el principal òrgan directiu de l’entitat. La memòria me’n parla sovint de la majoria d’ells, perquè també hi han plantat la seva llavor.

Si d’una cosa podem presumir a l’ADEPG és de la generositat dels homes i dones que han ajudat a engrandir el seu relat. I això no s’acaba aquí.

Isidre Also
Secretari general de l’ADEPG
@isidrealso