Posts Tagged ‘inversió’

Continua la davallada de l’estoc de crèdit concedit a empreses

divendres, 27 de novembre del 2015

Més sovint del que ho fem, tots plegats hauríem de fer l’esforç de recórrer a dades objectives, en lloc de basar els nostres pronunciaments en percepcions personals o, fins i tot, en determinades ocasions, en rumorologia.

En relació als fluxos de finançament, és habitual observar com els representants de les entitats bancàries afirmen que l’entitat a la que representen sí que està oferint crèdit a les empreses. De fet, difícilment ens trobarem amb un “bancari” que afirmi que la seva entitat no concedeix o no està predisposada a concedir finançament a les empreses o a projectes “solvents”. Entenent que la “solvència” a què fan referència, si no se’n concreten objectivament més paràmetres, acaba esdevenint un atribut subjectiu a criteri del banc.

Però, una cosa és el que es diu i una altra de ben diferent és el que es fa. En aquest punt, cal recórrer a les dades objectives. Afortunadament, el Banco de España publica, amb caràcter trimestral, el seu butlletí estadístic on, entre d’altres dades, es reflecteix el volum d’estoc de crèdit que les entitats financeres espanyoles tenen concedit a les empreses, fent-ne, a més, el desglossament per sectors.

L’estoc de crèdit és el volum total de finançament que les entitats financeres tenen concedit en un moment donat a un determinat col·lectiu (empreses privades, particulars, administració pública, etc.). En aquest article ens referim només a l’estoc invertit en empreses privades que desenvolupen activitats productives (no empreses financeres).

El nivell de l’estoc de crèdit varia, permanentment, per diferents causes. N’enumerarem només algunes: Les amortitzacions de capital que van efectuant les empreses, mes rere mes, mitjançant el pagament de les quotes de préstecs, fan disminuir l’estoc de crèdit; quan una entitat financera, en una de les renovacions de línies de finançament de circulant, procedeix a reduir-les, fa disminuir també l’estoc de crèdit; el mateix succeeix quan un banc retira íntegrament el finançament a una empresa. Per contra, l’estoc de crèdit augmenta quan una entitat financera concedeix noves línies de finançament a una empresa.

A partir de les dades publicades pel Banco de España hem elaborat els següents gràfics, on s’observa l’evolució que ha seguit l’estoc de crèdit a España des del primer trimestre de 2011 fins a l’actualitat:

article

En aquest gràfic s’observa com les empreses han patit una reducció molt accentuada del crèdit que tenien disponible. La qual cosa, limita el seu desenvolupament, doncs queda mermada la seva capacitat d’inversió i, per tant, de creixement.

És cert que actualment les entitats financeres estan concedint més finançament a les empreses del que les hi concedien fa un o dos anys. Però, el més important de tot és que el flux net de diners ja fa anys que no va dels bancs a les empreses, sinó de les empreses als bancs. Doncs són més importants les amortitzacions de capital i reduccions de límits de finançament que la concessió de nou finançament.

Jordi Solé
@jsole

Contextos ètics

diumenge, 8 de març del 2015

etica__empresarial-miniatura-290xauto-4479Una crisi no és un sistema intel·ligent amb capacitat de discernir les conductes bones de les dolentes, com tampoc és cert que posi cadascú al seu lloc. La piconadora d’aquest darrer sexenni ha estat implacable amb els uns i els altres, amb els què havien fet els deures i els què no els havien fet; amb els més contributius i amb els més rancis.

Aquests darrers anys, en plena maltempsada, les probabilitats d’èxit han afavorit aquells models de negoci que, de la mateixa manera que pretenen l’eficiència i la competitivitat, promouen la responsabilitat social i el compromís amb l’entorn. Però no sempre ha estat així. No sempre les bones pràctiques obtenen el retorn que caldria esperar.

Els comptes de resultats no sempre són agraïts amb la cultura d’empresa i no solen reflectir les praxis més curoses. Els nostres directius saben que l’ètica no és un actiu que decanti favorablement el balanç; s’equivocarien si fomentessin un comportament condiciós per aconseguir una major rendibilitat. Ells han entès que els codis ètics són ineludibles perquè han de trobar-se intrínsecs en l’operativa i en l’estratègia de l’empresa, sense excepció.

La governança empresarial ha d’adoptar l’actitud ètica en totes les decisions, amb la mateixa preeminència que insereix el seny i el criteri. Quin és el retorn? No hi ha retorn perquè no és una inversió; el resultat és l’equilibri, l’equitat, tot allò que fa sostenible el model social. L’empresari ha d’assumir aquest compromís i ha de fer-se responsable de que la seva organització no només obeeixi les normatives sinó que, a més, actuï en la passarel·la de les bones maneres.

El problema és que no estem sols i costa trobar un pam de net. L’escenari és massa propens al joc brut i sobretot a la presència de tafurers, jugadors de males arts, amb cartes marcades per la cobejança i segells d’usura, amb especuladors i arribistes. És aquí on ha d’actuar l’aparell de l’administració, procurant un marc en què l’exercici de l’ètica no suposi un desavantatge ni un greuge competitiu.

Els codis de bones pràctiques no es poden regular per llei però es poden imposar per la raó. De la mateixa manera, farien bé les factories universitàries i les escoles de negoci en inculcar els codis ètics, no tant com una assignatura del pla d’estudis sinó com una consigna inherent en totes les assignatures.

Isidre Also Torrents
Secretari general ADEG
@isidrealso

Models de cooperació público-privada

divendres, 8 de novembre del 2013

Mai com ara se n’havia parlat tant, de la cooperació público-privada. Veureu que té dos models asimètrics, amb vocacions prou dissemblants, l’una de l’altra, i a voltes antagòniques. No deixen de ser experiments que poques vegades acaben bé.

D’una banda, els exercicis de cooperació entre els agents públics i els promotors privats poden arribar a ser un paradigma de simbiosi, en què la compartició d’esforços i recursos dóna com a resultat un sumatori; és a dir, el projecte conjunt aconsegueix una determinada fita que hagués estat poc assolible sense una praxi colze a colze. En aquest model ambdues parts detecten complementarietats i s’avenen a coproduir un projecte i, ensems, la seva execució. El catàleg de casuístiques no és gaire extens i els exemples que hi podríem inscriure són gairebé sempre d’execució caduca; difícilment podríem apuntar-ne d’altres que hagin tingut continuïtat. Encara és més difícil trobar un paradigma en què la part privada en faci una avaluació final positiva i valori favorablement el retorn de la inversió.

No ens serveixen les relacions entre una empresa concessionària i l’administració, com en el cas de les autopistes o d’altres tipus d’infraestructures, perquè no tenen res a veure amb la semàntica de la cooperació; no deixen de ser un concurs públic o una subhasta de drets d’execució.

El segon model sí que és molt habitual. Consisteix, no tant en la conjugació d’objectius sinó en la convergència de necessitats. Això avui està en auge. Ambdues parts estan disposades a cooperar perquè no tenen més remei, per molt que es repel·leixin o, si més no, es desagradin. No cal que es produeixi una bona química perquè només interessa la física dels resultats. Es genera un escenari d’interdependència; els uns perquè no tenen diners i els altres, que tampoc en tenen, perquè requereixen l’escalf dels primers, potser per obtenir certs favors o per prorrogar la seva pervivència. El cas és que es conjuren per aprofitar-se’n.

Puc aportar un reguitzell de casos de cooperació público-privada que han funcionat només a partir del moment en què els interlocutors privats han subordinat la manera de procedir i el tempo a l’estil dels interlocutors públics. No conec cap cas en què això s’hagi produït a l’inrevés.

El privat i el públic són dos mons oposats perquè el primer és contribuent del segon i el segon no ha aprés a ser contributiu amb el primer. No hi pot haver una relació prometedora quan un dels dos imposa les normes del joc i prescriu la tàctica de l’altre.

Isidre Also
Associació d’Empresaris del Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès