Posts Tagged ‘motivació’

De què vas, motivat?

dilluns, 26 de febrer del 2018

motivacioLa majoria d’experts coincideixen en què bona part de la mà d’obra que s’incorpora al mercat de treball són joves molt més preparats tècnicament, però amb menys implicació i compromís que els seus predecessors.

Motivació, vet aquí la pedra on tothom ensopega. Ben cert que a la nostra societat uns pocs viuen per treballar, però una majoria treballa per viure. Entrebancats en aquesta dualitat perversa, hom apel·la a la professionalitat de l’individu per neutralitzar les adversitats motivacionals.

Però la motivació i la professionalitat van per barris, i a la nostra societat, competitiva de mena,  són factors que se’ns pressuposa, com el valor a l’antic servei militar.

Servidor, ja de ben petit, replicava aquella pregunta impertinent i retòrica del “- Nen , què faràs quan siguis gran?”, amb un invariable: “- Jo treballaré a la Pirelli”.

Potser perquè la tenia davant de casa, potser perquè tenia tres generacions que hi havien suat la samarreta -el meu pare encara va vestir molts anys de mono blau-  o potser perquè a casa era tema de conversa habitual, l’opció em semblava d’allò més raonable i realista. És més, mai vaig plantejar-me cap altra possibilitat.

Vaig passar per l’Escola Industrial a recollir el preceptiu salconduit per entrar a l’empresa italiana. I apa, a esperar l’oportunitat.

Trenta-dos anys després, invariablement, el despertador continua sonant cada dia. Entre complagut i resignat, continuo anant “a la fàbrica”, com deien els antics.

Potser el més motivador no sigui guanyar diners, o que la meva empresa en guanyi. També em satisfà de pensar que estic en un lloc on he après i encara aprenc moltes coses, un lloc on ens dediquem a fabricar coses útils per a la societat, que sóc representant d’una quarta generació familiar que acumula cabassos de lleialtat a la causa, i convençut que amb la meva feina contribueixo a defensar la meva empresa i, amb ella, molts llocs de treball que alhora són font de riquesa directa i indirecta per a la meva ciutat i el meu país.

Sí, ho sé, sóc una espècie en extinció. Digueu-me romàntic. Però demà al matí, invariablement,  em tornarà a sonar el despertador. I l’aturaré amb un somriure.

Albert Tubau

Treballadors més compromesos?

diumenge, 5 de febrer del 2017

compromisSi volem millorar la productivitat, la retenció de talent o la innovació mitjançant una major vinculació dels treballadors amb les empreses… encara hi ha camí per recórrer. Però abans d’impulsar i cercar d’augmentar la satisfacció de les persones i llur nivell de compromís hem de saber QUÈ volem millorar.

La motivació dels treballadors és un desafiament constant per a l’empresa. És primordial saber canalitzar i dirigir la seva energia cap als objectius de l’organització.

Les persones de l’organització volen sentir-se’n part i restar informades de tot el que succeeix a cada moment. És imprescindible que disposin de la informació necessària per a desenvolupar eficaçment les seves tasques. Se senten més involucrades si tenen la possibilitat d’interactuar i comunicar-se amb la direcció.

Comunicar de forma responsable i eficaç és més necessari del que ens pensem. I cada mànager, dins de la seva àrea de responsabilitat, pot prendre mesures que fomentin la motivació dels seus col·laboradors i augmenti la seva satisfacció. Amb accions senzilles com aquestes n’hi ha prou: tenir comunicació diària amb els col·laboradors; mantenir reunions periòdiques amb cada membre de l’equip; reunir-se amb els col·laboradors després de les reunions de direcció per tal de posar-los al dia de la informació que pugui tenir incidència en la seva feina, i assegurar-se de que entenen les implicacions que això comporta; animar-los a participar fent preguntes, a que sol·licitin ajuda o suscitin qüestions; implementar polítiques de ‘portes obertes’, en les què les persones s’expressin, comparteixin idees i discuteixin qüestions; aplaudir els esforços, crear un ambient de treball basat en el respecte, felicitar els col·laboradors en relació als esdeveniments importants de les seves vides.

No intentem crear el lloc de treball perfecte, en el què els procediments funcionen sense errades i tots som amics. Això no és possible. Sempre hi haurà conflictes, desafiaments, discrepàncies, frustracions. I aquestes són bones. Són obstacles que ens permeten créixer tant a nivell personal com a nivell professional.

Facultem els treballadors per a que superin aquests obstacles. Desafiem-los a prendre decisions i a ser responsables dels seus resultats. Transmetem-los-els que estan facultats per a fer quelcom, perquè se’ls atorga poder fer-ho. Els treballadors se sentiran més compromesos i l’organització esdevindrà més productiva i eficaç en les relacions amb el seu entorn.

Sònia Ramos
TuAlly

Ja tenim tot el peix venut?

dilluns, 12 de gener del 2015

peixAquests dies de vacances de Nadal he tingut l’oportunitat de poder fer una cosa que la meva jornada laboral no em permet habitualment, la d’anar a passejar pel port de Vilanova havent dinat. Aquesta és una pràctica que vaig sovintejar a la meva època d’estudiant. La meva afició a la malacologia em duia dia sí, dia també, a tombar per les platges i a fer la ruta per algunes barques de pescadors que em guardaven cargols i petxines trobats durant la pesquera. Allò era un plaer pels sentits. Les obligacions professionals i la maleïda tanca del port van convertir aquelles visites normals en possibilitats molt ocasionals. L’arribada de quillats i rastrillos encara amb la coberta escampada de peix, la classificació de les captures, l’amuntegament de caixes de peixos i crustacis, el traginar amunt i avall de mariners, badocs i pessigants és un espectacle extraordinari. Un espectacle que, pensava jo, també podria generar grans oportunitats. El nostre port és un exemple de precocitat en generació de projectes de tots colors i alumne avantatjat en l’immobilisme més absolut. Ens costa de concretar i de consolidar experiències. En tenim un sac: les extingides línies regulars amb les Balears, les muntanyes russes -pels alts i baixos de l’activitat, no per les muntanyes de sal- del port comercial; l’accessibilitat al port pesquer, els creuers que es resisteixen, el Grand Marina, que ara hi és i demà veurem, la barca Mercè que fa anys que va a la deriva, la inconcreció de l’espai central de les antigues drassanes, el LAB perdut per allà enmig, un Passiu-ho-bé que va ser consegüent amb el seu nom; o un Museu del Mar que fa anys que navega a la recerca de bon port, en són uns pocs exemples. Tot ens costa molt.

Els perquès caldria buscar-los en el més profund de la nostra personalitat i idiosincràsia de vilanovins cagadubtes. D’un particular adene on davant qualsevol iniciativa ens interessa més el qui i el com que qualsevol altra cosa. I així anem fent … o, millor, així no fem res! Però hi ha una cosa més gratificant que no fer res, es tracta de no deixar que l’altre ho faci. El nostre port, com ja s’ha dit per activa i per passiva, té un magnífic potencial, però sembla que no ens ho acabem de creure. He vist autocars desembarcar turistes al port de Palamós per veure el mateix que abans us explicava, l’arribada de les barques. Després compraven peix al mercat de venda directa que tenen al mateix port. Això devia anar acompanyat d’un dinar previ i del posterior shopping a la zona comercial. A la mateixa ciutat van convertir una nau d’obra sense solta ni volta en el Museu de la Pesca, amb un contingut de mínims i que no arriba a la sola de la sabata del patrimoni recollit pel nostre Museu del Mar o el de curiositats marineres del Francisco Roig i la seva Carpa Juanita. I rient rient, la gamba de Palamós s’ha imposat a l’imaginari del país, a mercats, restaurants, novel·les i pel·lícules. I potser no els van caldre gaires campanyes publicitàries. I això que diuen que per allà estan tocats per la tramuntana! Us volia explicar això perquè, com l’exemple del Port, a Vilanova en trobaríem d’altres. Si l’encant turístic és de Sitges, el Xató de Vilafranca– com deia un conegut setmanari–, les gambes de Palamós i, fins i tot, algú va triar Torelló com el millor Carnaval. Què ens queda a nosaltres? A Vilanova tenim bona pesquera, però sempre ens ha costat de vendre el peix. I de vegades… penso que ens fa mandra de fer-ho. En comptes de parlar-ne tant potser ens caldrien bons tècnics de màrqueting i promoció sense gaire prejudicis ni complexos. O potser ens convindrien algunes lectures col·lectives d’aprenentatge i motivació, que ara estan molt de moda. Us suggereixo un parell de títols: Treure’s la son de les orelles: Guia bàsica per a Dummies, i el text Manual d’autoajuda per a espavilats. Que tingueu un Bon Any!

Albert Tubau