Posts Tagged ‘oportunitat’

Què bé que s’hi viu, sense indústria

divendres, 9 de febrer del 2018

2304133651_961287cda3_bEn abandonar el cicle depressiu, aquests darrers anys l’expansió de la regió metropolitana ha posat les comarques del Gran Penedès cada vegada més a prop del rovell econòmic. Hem deixat de ser perifèrics i suburbans. Des del punt de vista industrial avui ja formem part del gran districte. Una altra cosa és si aprofitem o no aquesta tendència i si gestionem adequadament les oportunitats que això representa.

Aquesta integració de facto ha suposat que la cotització del sòl i sostre industrial de la nostra demarcació es projecti a l’alça. Així, la disponibilitat de solars i naus per a usos comercials i industrials s’ha reduït considerablement al Garraf però encara suposa un gran factor d’atracció en el cas de l’Alt Penedès i el Baix Penedès.

La falta de visió estratègica dels darrers 10 anys, traduïda en el dèficit de planificació del futur industrial i en la mandra d’apostar per les activitats de transformació, ha decantat alguns municipis a la pèrdua d’atractivitat i -encara més preocupant- a un estrepitós fracàs a l’hora de retenir les activitats empresarials que demanden més espai operatiu i millors condicions; vet aquí que sovint acaben marxant.

La pèrdua d’imant industrial aboca al declivi del magnetisme econòmic. Les nostres comarques costaneres queden ancorades al mapa socioeconòmic com a indrets on s’hi viu bé, sí, però només s’hi pot viure. A l’hora d’exercir la seva professió, els residents amb perfils de qualificació mitjana o superior han de desplaçar-se a d’altres veïnats. Aquesta és una de les grans paradoxes de la comarca del Garraf, sense anar més lluny.

Qui sap si hagués estat possible un model econòmic en el què la qualitat residencial fos equiparable a la qualitat en l’oferta de llocs de treball. Qui sap si això ja és irreversible i el tren ha passat de llarg. El cas és que la majoria dels consistoris no estan per la labor a l’hora de dibuixar una hipòtesi de mosaic que garanteixi l’equilibri social i econòmic a mitjà i llarg termini. Entre els regidors no sovintegen els estrategs. A més, el dia a dia i les praxis efectistes són poc amigues del capteniment tàctic.

Isidre Also
Secretari general de la FEGP
@isidrealso

Extret de l’article publicat a l’edició de gener de 2018 de Penedès Econòmic

Qui pot parlar en nom de les pimes?

dilluns, 25 de setembre del 2017

pimesLes institucions econòmiques i empresarials de major llinatge s’han manifestat. Davant la situació política que engoleix Catalunya les summitats patronals han estat poc sensibles amb els parers dels ciutadans. No han entès res del que està passant, segurament perquè leviten molt per damunt de la gent del carrer, entre la què també s’hi troben els empresaris i directius de les petites i mitjanes empreses, com també aquells que treballen pel seu compte.

Un té la sensació que la indolència palesa aquests dies per les entitats empresarials més poderoses -que no vol dir que siguin les més representatives- s’ha fet al dictat de les grans companyies o sota les influències dels interessos més abrivats. No tinc la impressió que s’hagi auscultat el pensament de l’empresariat de debò, sigui quina sigui la seva opinió. Les al·locucions i els comunicats de premsa han engrandit encara més l’abisme entre els portaveus i la gent d’empresa, la de veres.

Pensin d’una manera o d’una altra, potser a favor o potser en contra, bona part dels empresaris de la factoria, del taller, de la botiga, de l’obrador, de l’establiment i de l’oficina no se senten còmodes davant les asseveracions dels dirigents patronals, perquè no se senten representats. Vet aquí l’escletxa cada vegada més accentuada. Els moments polítics que estem vivint des de fa mesos no han estat aprofitats per la majoria d’organitzacions empresarials, que han perdut l’oportunitat de sintonitzar amb les bases i recollir el seu estat d’opinió, en tota la seva diversitat.

Si totes les associacions, les cambres i els cercles més influents s’haguessin manifestat favorables al dret a decidir l’efecte hauria estat molt contundent. Avui molt pocs discutirien el seu ascendent i la capacitat de representar el mosaic empresarial. Fins i tot haurien recuperat un cert lideratge, que a hores d’ara només es manté pel comensalisme d’alguns mitjans de comunicació que no acaben d’entendre que ja fa temps que les patronals antigues ja no representen l’empresariat modern. Cada vegada més les entitats territorials, com ara la FEGP, fem bona la nostra proximitat amb els polígons, els centres comercials i els negocis a peu de carrer per identificar-se amb els anhels i els renecs de l’empresariat.

Isidre Also
Secretari general de la FEGP
@isidrealso

El Pla Estratègic del Penedès

dilluns, 28 de març del 2011

La planificació estratègica, sigui d’una organització o d’un territori, es deriva de la percepció d’una necessitat de canvi o bé d’una voluntat de millora. El canvi no pot tenir un altre rumb que no sigui el progrés. El progrés passa per la innovació, per l’adopció de nous conceptes i noves tendències que garanteixin la continuïtat; la supervivència, a vegades.

Canviar vol dir prioritzar. Per prioritzar s’ha de destriar entre diferents opcions. Això vol dir que per canviar necessàriament s’ha de renunciar a algunes coses. No hi ha estratègia sense una abdicació prèvia; ho dic d’una altra manera, tota planificació estratègica comporta un cost d’oportunitat.

Tot i que seria desitjable no es pot entendre un pla estratègic que reculli les voluntats de tothom i tingui la pretensió de deixar content a tothom. Això, en tot cas, és un pla de bones intencions; que tampoc no està gens malament; però no és un pla estratègic.

La planificació d’un territori no pot tenir la fal·lera de consensuar les directrius. La prova la tenim en que les minories parlamentàries mai no aconsegueixen l’aprovació d’un full de ruta sense abans negociar concessions i renunciar a bona part de les seves prerrogatives. Per contra, les majories parlamentàries difícilment obeiran els retrets o les discrepàncies dels seus opositors; tallen pel dret.

El Pla Estratègic del Penedès té pecats de joventut, de la mateixa manera que els seus precedents tenien l’acné de l’adolescència. No és valent. Aquí ningú renuncia a res. I així no anirem enlloc.

El 3r Pla Estratègic del Penedès volia ser la carta estratègica de tot el Penedès, més enllà del fet comarcal. S’ha gestat a Vilafranca i quan ja estava embastat s’ha volgut exportar a la resta del territori. No és fàcil que el Garraf i el Baix Penedès -ja no parlo de l’Anoia- acceptin com a propi un seguit de propòsits que li resulten aliens i, fins i tot, fora del seu districte de decisió -això ho va dir l’alcalde del Vendrell en un exercici de sinceritat que potser va resultar hostil per a segons qui.

La Fundació ProPenedès és una institució que té expertesa i ho sap fer bé a l’hora de seure la gent a taula i promoure el debat. Encara no ha perdut tot el crèdit. Hauria d’aspirar també a ser l’escenari d’una discusió ineludible sobre el futur del territori, encara que la disputa tingui moments de tensió i no deixi content a tothom. Més que un fòrum de debat, en el què cadascú defensa la seva parcel·la, ens cal un estadi en el què tothom defensi l’àmbit penedesenc, per damunt dels interessos personals i de certes manies persecutòries. A l’hora de decidir com volem el tros, no són bons els plantejaments innegociables i no ajuden gaire les actituds intransigents.

Si la planificació estratègica ens ha de servir per abordar el canvi pretès abans cal abordar un canvi en les maneres i, potser també, un canvi dels actors nominats.

Isidre Also Torrents
Secretari general ADEG