Posts Tagged ‘persones’

Decidir amb responsabilitat

dilluns, 20 de novembre del 2017

decisionsL’empresari ha de prendre decisions i, en conseqüència, assumir riscos. La seva recompensa és el benefici empresarial si la seva gestió ha estat l’adequada o la pèrdua empresarial si no ho ha estat o no ha sabut realitzar-la correctament.

Ser empresari quan l’economia de la nació és de bonança, quan l’estabilitat política està assegurada, quan el mercat respon a les expectatives empresarials, és, diríem, gratificant i agradable. Però ser empresari quan hi ha crisi econòmica, quan l’estabilitat política no està assegurada, quan els mercats oscil·len en forma brusca i inesperada, resulta dur i inquietant. És en aquestes situacions quan es veu l’autèntica i veritable vocació empresarial dels gerents que estan al capdavant de l’empresa, en el moment de prendre decisions en situacions de rics o amb alts índexs d’incertesa.

Al llarg de la història, les decisions empresarials s’han pres sobre la base de criteris estrictament econòmics i en un horitzó de curt termini. D’aquesta forma, l’empresari assumeix el risc comercial de l’activitat, però no els riscos socials que genera en forma d’externalitats negatives.

Avui per avui, però, les empreses estan immerses en un procés d’entroncament amb la realitat social, no només de viure i conviure amb aquesta realitat sinó de formar-ne part activa; fins i tot de transformar-la positivament, incardinant el benefici empresarial amb la millora de la societat, la sostenibilitat i les persones.
Martí Sistané
President FEGP

Erotisme al Gran Penedès

dilluns, 14 de agost del 2017

amore-21Hem après que els factors de competitivitat d’una regió no només són les infraestructures, la universitat, la mobilitat, l’accessibilitat, la connectivitat, els subministraments d’energia i aigua, la proximitat a nuclis estratègics, l’entorn empresarial, la presència de proveïdors solvents i l’inventari de recursos.

A l’hora d’estudiar la capacitat d’atracció i retenció d’una determinada geografia també tenim en compte els condicionants climàtics, la capacitació de les persones, el lideratge de les institucions, l’esperit innovador que es traspua i la propensió dels decisors públics; com també les polítiques propiciadores de l’activitat empresarial.

Encara hi ha més factors influents, però. Els economistes i els demògrafs més bohemis afegeixen un aspecte que us pot semblar frívol: un entorn només pot ser del tot competitiu si convida a enamorar-se.

En una regió com el Gran Penedès, mosaic fascinant de marines, platges de vinya i conreus de sorra, parcs i paisatges preternaturals, amb la més mediterrània de les llunes i amb un onatge de vida original, genuí i festiu; al Gran Penedès, en un escenari tan hedonista i poèticament libidinal com el nostre, enamorar-se és molt fàcil. La nostra és una regió per enamorar-se, i que enamora.

No totes les geografies estimulen l’amor i l’emprenedoria d’una sola tacada. Hi ha territoris asexuats, com també hi ha idiosincràsies verges, amb consemblants incapaços de sentir plaer i mastegar anhels. Hi ha trossos d’aquest món, finalment, que no tenen més ambicions que la serenor; i així no hi ha ningú que s’enamori com tampoc ningú que pensi en muntar un negoci.

Aquí, sí.

Isidre Also Torrents
Secretari general de la FEGP
@isidrealso

Més pit i menys pitet

dilluns, 16 de gener del 2017

pitetSovint, les societats, les ciutats, les empreses, les persones… ens plantegem estratègies de projecció a escala mundial. Ambiciosos plans d’acció per situar-nos al mapa.

Però també ens passa que aquestes pretensions, passades de frenada, col·lideixen amb una realitat més humil, a escala minúscula, més humana. Un escenari on les aspiracions superlatives dels milhomes es neutralitzen amb actituds dignes del millor papanatisme practicant, a base de campanyes enllustrades amb complaences estèrils i el personal contracturat de tant mirar-se el melic. Ambdues propostes, però,  coincideixen en compartir l’espai de la carrincloneria i, sovint, del ridícul. Certament, la nostra capacitat d’enlluernar-nos amb les pròpies virtuts és directament proporcional a la facilitat amb què els altres valoren les nostres carències. Un cop hem bavejat de satisfacció només ens resta d’exposar-nos a la roda de reconeixement per descobrir com ens veuen i valoren els altres. De fet, potser sense saber-ho, ens enorgullim més de les nostres potencialitats que no pas de la realitat, sovint més modesta i prosaica.

Perquè darrera l’abrandament de bandes de música i altaveus al vent pregonant  lletanies grandiloqüents hi ha un pou d’acomplexaments i prejudicis inconfessables. És el cantó fosc i irreductible on resideix l’essència del “sinofos”. Una pràctica conspiradora i autodestructiva que malmet implacablement totes les energies. Els practicants d’atletisme tenen -tenim- una  gran experiència.

- Estava preparat per fer una gran cursa … , si no fos per les molèsties al genoll, si no fos per la humitat, si no fos pel ritme de cursa, si no fos per la calor, si no fos pel circuit, si no fos… Un discurs que serveix per una cursa, un partit de futbol, una campanya electoral, el festival d’Eurovisió o per les polítiques de projecció i dinamització de qualsevol ajuntament.

El “sinofos” neix de la manca de convicció, però també de la falta de preparació i entrenament. No sempre la culpa és de la resta del món.

Ai, del si no fos!. Si no fos perquè dediquem tantes energies a l’autocomplaença i a deixar el pitet ben bavejat, potser podríem encarar reptes superiors.

Si de debò hem fet els deures i n’estem convençuts, en tindrem prou en treure una mica de pit. Pit i collons, que deia aquell. De totes maneres, en polítiques de persuasió i seducció, les parts de baix només serveixen per ensopegar.

Així, doncs, per aquest 2017, més pit i menys pitet. Que tinguin un Bon Any!

Albert Tubau