Posts Tagged ‘Responsabilitat Social’

Contextos ètics

diumenge, 8 de març del 2015

etica__empresarial-miniatura-290xauto-4479Una crisi no és un sistema intel·ligent amb capacitat de discernir les conductes bones de les dolentes, com tampoc és cert que posi cadascú al seu lloc. La piconadora d’aquest darrer sexenni ha estat implacable amb els uns i els altres, amb els què havien fet els deures i els què no els havien fet; amb els més contributius i amb els més rancis.

Aquests darrers anys, en plena maltempsada, les probabilitats d’èxit han afavorit aquells models de negoci que, de la mateixa manera que pretenen l’eficiència i la competitivitat, promouen la responsabilitat social i el compromís amb l’entorn. Però no sempre ha estat així. No sempre les bones pràctiques obtenen el retorn que caldria esperar.

Els comptes de resultats no sempre són agraïts amb la cultura d’empresa i no solen reflectir les praxis més curoses. Els nostres directius saben que l’ètica no és un actiu que decanti favorablement el balanç; s’equivocarien si fomentessin un comportament condiciós per aconseguir una major rendibilitat. Ells han entès que els codis ètics són ineludibles perquè han de trobar-se intrínsecs en l’operativa i en l’estratègia de l’empresa, sense excepció.

La governança empresarial ha d’adoptar l’actitud ètica en totes les decisions, amb la mateixa preeminència que insereix el seny i el criteri. Quin és el retorn? No hi ha retorn perquè no és una inversió; el resultat és l’equilibri, l’equitat, tot allò que fa sostenible el model social. L’empresari ha d’assumir aquest compromís i ha de fer-se responsable de que la seva organització no només obeeixi les normatives sinó que, a més, actuï en la passarel·la de les bones maneres.

El problema és que no estem sols i costa trobar un pam de net. L’escenari és massa propens al joc brut i sobretot a la presència de tafurers, jugadors de males arts, amb cartes marcades per la cobejança i segells d’usura, amb especuladors i arribistes. És aquí on ha d’actuar l’aparell de l’administració, procurant un marc en què l’exercici de l’ètica no suposi un desavantatge ni un greuge competitiu.

Els codis de bones pràctiques no es poden regular per llei però es poden imposar per la raó. De la mateixa manera, farien bé les factories universitàries i les escoles de negoci en inculcar els codis ètics, no tant com una assignatura del pla d’estudis sinó com una consigna inherent en totes les assignatures.

Isidre Also Torrents
Secretari general ADEG
@isidrealso

Pobresa

divendres, 12 de desembre del 2014

mundialEn poc temps i en diferents actes, he pogut escoltar la reacció de tres doctors del món econòmic quan se’ls ha preguntat pel context actual i fins a quin punt ens estem sortint de la crisi.

Tot i que apunten en positiu i es mostren prudents, els seus parers tenen matisos prou dissemblants, cosa que no ens ve de nou quan es tracta dels profetes de la “ciència humil” -eufemisme que serveix de presentació per a l’economia acadèmica i que alhora suposa una paradoxa en relació amb l’economia real, en la què no hi té cabuda la modèstia.

La major coincidència, però, l’emmarco en el fet que tots tres prestigiosos professors han dedicat bona part de la seva resposta a parlar del fenomen creixent de la desigualtat, ominosament accentuada per la proppassada recessió. Sovint es parla que les anomenades classes mitjanes han pagat els plats trencats de la crisi; alhora, però, es vol ignorar el fet que d’altres s’han quedat sense el plat a taula.

Els mateixos tres tenors conflueixen en l’opinió que, per molt que els indicadors ens facin somriure, no es podrà dir que hem superat el declivi econòmic sinó solucionem el fenomen creixent de la pobresa i dels sense res. Una societat indolent amb les persones necessitades, iniqua i desdenyosa amb qui no té unes mínimes condicions de vida, és una societat malalta.

Ens hauríem de preguntar quan resoldrem la pobresa i no tant quan superarem la crisi. La segona equació no es pot desvincular de la primera. La resignació que han mostrat els uns i la displicència dels altres a l’hora d’abordar la maltempsada econòmica han de donar pas a una actuació efectiva i de resultats factuals -no només balsàmics- per fer front a un congost social cada dia més afonat pel rictus dels desesperats.

Ens hem afartat de parlar de la responsabilitat social, tant des de la política com des de l’empresa, amb més vocació que no pas amb intenció. És ara quan hauríem de passar a l’acció i empeltar en tots els discursos, però sobretot en totes les actuacions, els recursos necessaris per mitigar la inòpia d’un segment de la societat que, des de l’arrogància econòmica però també des de la “ciència humil”, hem de recuperar com a contribuent, com a igual.

Isidre Also
Associació d’Empresaris del Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès, ADEG
@isidrealso

Mecenatge de guerrilla

divendres, 6 de setembre del 2013

Es farà d’esperar la nova llei del Mecenatge. Sembla que el govern espanyol no està per la labor perquè en el text -no podria ser d’una altra manera- es proposa l’aplicació de majors estímuls al patrocini cultural a partir de deduccions fiscals que podrien obtenir les entitats o els ciutadans benefactors.

Tot i que els percentatges de deducció que es preveuen tampoc són res de l’altre món, l’autoritat tributària tem que això suposi una davallada en la recaptació d’impostos. I això sí que no es toca. Parlem dels mateixos àrbitres de la fiscalitat que van condemnar les activitats culturals amb un tipus impositiu que ha resultat funest, i ells ho saben.

La realització en les arts escèniques i les arts plàstiques, també en la indústria editorial i d’altres, ha decaigut d’una manera abracadabrant. S’intueix que el balanç recaptatori ha estat negatiu per a la hisenda pública perquè en el darrer exercici la davallada de la facturació va fer decréixer l’aportació tributària dels sectors culturals. I els manaies del Ministeri ho saben, però no fan marxa enrere.

L’IVA cultural -terme gens encertat- és una niciesa i amb indolència està posant una munió d’epitafis a la producció artística. La indústria cultural batega en estat paracmàstic. No s’hi ha guanyat res en irrogar-li aquest càstig; ans al contrari, s’ha malmès la capacitat recaptatòria provinent d’un sector que, fiscalment i amb no tanta toixarrudesa, s’hagués pogut esmunyir i afavorir el seu desenvolupament ensems.

Des del punt de vista econòmic les activitats culturals conformen un sistema excepcional. Pocs sectors de l’economia poden resultar tan contributius, generar llocs de treball, afavorir la creativitat i, alhora, nodrir de coneixements i emocions als ciutadans.

I així estem. El govern dels estults colpeja l’activitat cultural amb més impostos i, a més, barra el pas al mecenatge, que podria ser un factor dinamitzador i amb el qual es podria pal·liar una situació en què el mateix sector públic està retirant les subvencions i defuig qualsevol acaronament a la producció artística i a la gestió del patrimoni cultural.

El diàleg entre els mons de la cultura i l’empresa es fa necessari. Més que la responsabilitat social -se’n parla més que no pas s’exerceix i estem tips d’escoltar els mateixos models i paradigmes- cal un compromís per part d’empresaris i directius per tal de preservar el patrimoni artístic i participar en la promoció de l’activitat cultural.

Més enllà d’una qüestió filantròpica, hem d’entendre que els esdeveniments i, en general, l’efervescència cultural generen acceleracions econòmiques que s’escampen favorablement arreu; fins al punt que la cultura esdevé un dinamitzador del turisme, del comerç i de tota mena de serveis, com també de la construcció i, és clar, de l’activitat industrial.

Isidre Also
Associació d’Empresaris del Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès