Posts Tagged ‘serveis’

Bitcoins, per què costa tant d’entendre

dissabte, 9 de setembre del 2017

Si vostè ha vist un reportatge sobre bitcoin i no ha entès res no es preocupi, és normal. No passa res i, si m’ho permet, intentaré esmenar-ho.

Bitcoin és una moneda 100% digital (no hi ha bitllets, només transaccions electròniques) que permet la compravenda de béns i serveis i la conversió a qualsevol altra divisa exactament igual que es pot fer amb euros o amb iens japonesos. Com totes les altres monedes, es basa en la confiança. Fins aquí és una moneda com totes les altres.

El que fa difícil entendre l’invent és que bitcoin és una moneda pelada i nosaltres estem acostumats a utilitzar el binomi moneda-banc. No hi ha bancs de bitcoins. Al meu entendre el principal dubte i font de confusió és entendre on carai són els diners si no hi ha bancs. Aquesta és la mare dels ous i té un nom: blockchain.

Blockchain és una forma de guardar la informació (coses d’informàtics) que al darrera té una xarxa de molts milers d’ordinadors particulars. La pertinença a aquesta xarxa és lliure i qualsevol pot participar-hi descarregant un software senzill, públic i gratuït. En aquesta xarxa cada ordinador fiscalitza els altres mirant que ho facin bé. El mecanisme de control (entre iguals) es fa simplement tenint a cada ordinador una còpia completa de les transaccions i dels saldos de tots els comptes (a l’engròs) i comprovant que aquesta còpia és idèntica a la dels altres nodes. La seguretat es basa en el fet que cada ordinador vigila que el contingut dels altres sigui igual al seu. On són els diners, doncs? Doncs a diferència dels bancs tradicionals, on els diners estan en un registre únic i centralitzat, a can bitcoin els diners estan replicats a milers d’ordinadors sincronitzats. Si m’he explicat bé, el més difícil ja està fet.

Ep! i què passa amb la discreció que els calés exigeixen? L’anonimat el garanteix el fet que la informació està fortament encriptada. Per això d’aquesta mena de monedes en diuen “criptomonedes”. Tenir a l’abast la còpia dels moviments i saldos de tots els comptes no vol dir tenir accés a la informació. Vol dir tenir accés a una cosa encriptadíssima de la què només podrem interpretar la nostra part. Pensi que ara mateix molts treballadors del seu banc tenen accés al seu compte i en Montoro també. No cal dir que això està generant recels al voltant de les criptomonedes i tampoc cal dir per part de qui.

Les transaccions amb bitcoins (compra-vendes o transferències) són operacions que es certifiquen mitjançant un complicat procés d’encriptació i desencriptació. Un cop certificades es sincronitzen a la totalitat de la xarxa. Certificar l’autenticitat de les operacions és la part més difícil i costosa i ho fan alguns nodes especialitzats que cobren per la feina. Tothom que vulgui participar en aquest procés de certificació (i cobrar) ho pot fer sempre que tingui una capacitat de càlcul suficient. És un negoci obert i el software és gratuït. Una altra cosa són les empreses de bitcoins que s’anuncien als mitjans. Són intermediaris, com una agència de viatges, que faciliten l’operativa a qui no hi estigui molt ficat.

Com és la convivència entre bitcoin i els bancs tradicionals? Bitcoin no és competència per als bancs que fan préstecs i hipoteques perquè no és un banc. Bitcoin només és una moneda i pot fer la competència només en la part que té a veure amb l’estricte moviment de diners. La competència forta és doncs amb “Money Transfer” o “Western Union”. La competència amb VISA és menor perquè VISA paga a crèdit.

Hi ha una altra qüestió que és com o qui genera els bitcoins. Costa d’explicar en dues línies per què no ho decideix ningú sinó que ho fa un “algorisme” (un programa). He dit abans que els ordinadors que certifiquen l’autenticitat de les transaccions cobren, bé doncs cobren amb bitcoins que no paga ningú sinó que es generen al moment. És més complicat del que dic però va per aquí. La xarxa d’ordinadors que fan funcionar blockchain es paga a si mateixa. Una idea genial. No cal dir que als bancs centrals no els agrada gens ni mica tenir competència en un punt clau per al control de l’economia i del poder com és la generació dels calés. No els agrada gens de gens i menys si ve d’un “algorisme” que al darrera no hi té ningú que pugui anar a la presó i, a la vegada, hi ha tothom. Aquesta és la revolució.

Per resumir, estem davant d’una nova manera de tenir informació personal a la xarxa de forma segura i anònima. Una manera de fer que no necessita gestors i basada en la col·laboració entre particulars que té potencial per emmagatzemar qualsevol mena de dades (contractes, documents, informació sobre salut, votacions electròniques, diners….) al marge del control dels estats i de les grans corporacions.

Si l’he ajudat a entendre una mica més tot això em dono per ben pagat. La satisfacció també és una moneda.

Conrad Rovira

El Gran Penedès com a frontissa integradora

dilluns, 14 de novembre del 2016

granpdesEl Penedès té personalitat històrica i tradicionalment compta amb una unitat econòmica i social. És un territori que basa la seva riquesa en el turisme de mar i d’interior, amb esplèndides vinyes que produeixen excel·lents vins i caves i que disposa de nuclis industrials importants.

Tradicionalment molts sectors de l’àmbit econòmic han entès el seu mercat natural tenint presència efectiva en els principals municipis d’arreu del territori. Si aquest flux econòmic no ha estat major ha estat perquè les infraestructures que donen capil·laritat al territori no han estat a l’alçada; sempre ha primat la connexió Nord-Sud vers les necessitats de mobilitat interna dels municipis que conformen el Penedès.

El Penedès és indubtablement terra de pas, però, malgrat les deficiències històriques en infraestructures de comunicació locals, també és un important eix de comunicació del mar cap a l’interior. Si sumem tots dos eixos observem que el Penedès esdevé un nus clau de comunicació per a Catalunya; converteixen el Penedès en una frontissa integradora amb identitat pròpia que cus el país entre els dos grans mercats de Tarragona i Barcelona, per una banda, i la costa amb la Catalunya central, per l’altra.

Algú podria pensar que és absurd parlar de potenciar els mercats locals al segle XXI, regits com estem per un mercat altament globalitzat, on els avenços en les telecomunicacions ens permeten fer una transacció a qualsevol lloc del món sense moure’ns de casa, però és justament tot el contrari.

Existeixen dues grans teories que tracten d’explicar, des d’una perspectiva econòmica, com influeix i quins efectes té sobre l’entorn local viure en un context global. La primera fa referència a la desvalorització del territori en el context global. La segona, per contra, considera que el procés de globalització origina una revalorització del territori, incrementant la importància dels llocs i les localitats, en tant que conformen l’entramat bàsic que fa possible la competitivitat en establir les condicions per dur a terme la innovació i la aplicació de l’alta tecnologia.

El Gran Penedès esdevé un exemple clar d’aquesta manera d’entendre la globalització, en tant i en quan la relació global-local es manifesta en la mesura que la revalorització del territori implica la revisió i anàlisi detallada de les condicions que es poden trobar per a tal efecte, sent el territori peça fonamental en l’èxit o fracàs de les iniciatives empresarials globals; allò que molts experts defineixen amb el terme glocal.

En el cas del Gran Penedès, gestionar millor els serveis i recursos públics, les infraestructures, els recursos agrícoles i marítims amb els què compta, el turisme, el sector serveis i la indústria, de ben segur aportaran equilibri al territori però també un model de creixement sostenible que ha de ser beneficiós per al Penedès al mateix temps que, aquest benefici, contribueixi al desenvolupament dels altres territoris i del país en general.

Un model local de visió global.

Martí Sistané
President de l’ADEPG

Per quan torni a sortir el sol

divendres, 7 de març del 2014

A voltes ens passa que tots ens obsessionem en allò que volem ser, volem tenir i ens agradaria ser i no ens fixem tant en quina és la nostra potencialitat natural i tradicional com a territori, ja sigui per qüestions de localització geogràfica, clima, comunicacions esdevingudes al llarg dels anys, etc.

Tot plegat, configura un mapa econòmic de cada comarca en què, segur que no per casualitat sinó per la pròpia lògica del mercat (que al final és sempre qui determina el que som) s’acaba configurant la realitat econòmica de cada territori. En aquest sentit, penso que el Penedès i el Garraf són dues realitats properes però realment divergents en la seva configuració econòmica, i a vegades ens obsessionem justament en allò que no som i voldríem ser i oblidem o, si més no, no centrem tots els esforços en allò que som i que hem de procurar no perdre.

La realitat econòmica global dels últims anys ens ha portat a pretendre buscar noves oportunitats en sectors que no ens són pròpiament naturals, potser oblidant aquells altres que hauríem de preservar i que sí que ens són propis. La iniciativa empresarial de cada comarca així ho ha demostrat amb el propi desenvolupament al llarg dels anys.

Tinc la sensació i la percepció que el Garraf és un territori privilegiat per la seva situació costanera i els microclimes que de forma natural s’esdevenen, abocat als serveis i tremendament potent en el sector turístic. I no només això, en aquests anys de penúria industrial sentim cada dia que la força de Barcelona com a capital creixent turística europea ens obre unes oportunitats majors de potenciar aquest sector en la comarca, de fer-nos conèixer, d’aprofitar aquests milions de persones que visiten cada any la nostra capital i, en definitiva, créixer en aquest sector de la mà del nostre germà gran, Barcelona. Contràriament, al Garraf semblem més preocupats per la possible pèrdua d’una indústria que, efectivament, existeix i per suposat que hem de lluitar per mantenir, i ens amoïna la idea del perquè no s’aconsegueix una nova implantació d’una indústria potent, mentre potser no ens adonem que la nostra potencialitat està en els sector serveis.

Per contra, al Penedès hem assistit a infinitat de trobades en què l’enoturisme és el cavall de batalla que ens obsessiona, buscant la implicació de la indústria vitivinícola en un projecte comú, i on està demostrat que les inversions de l’empresa privada en l’enoturisme s’han fet en clau de visites privades a les pròpies bodegues, això sí, aprofitant el territori i la bellesa del Penedès, més que en clau de clúster o de sector com a globalitat. L’obsessió de tots és aconseguir un turisme vitivinícola pel sector amb la implicació, econòmica, de la petita i mitjana empresa del sector que estem veient cada dia que costa molt posar d’acord. Que aquesta dedicació no ens faci perdre el focus ni deixem de ser conscients que el Penedès, més enllà de l’esperat turisme, és fort, molt fort, en el sector primari i secundari. L’agricultura, que no necessàriament té a veure amb els elaboradors, és una referència de la nostra terra i hem de vetllar per la feina i el manteniment de la pagesia. La indústria de molts altres sectors, com poden ser les agroalimentàries o el sector de complements de l’automòbil, entre molts d’altres, són elements fonamentals que configuren la nostra realitat econòmica que, abans que res, hem de cuidar i procurar per la seva continuïtat i evitar-ne el deteriorament. Ni cal dir que els serveis, molts d’ells associats a aquest sector industrial, configuren tot plegat el gruix de la realitat econòmica del Penedès.

Les dades d’ocupació per sectors de cada comarca avalen aquestes realitats i l’esperança és que tots plegats no perdem el focus de les nostres possibilitats, més enllà de les il·lusions que podem tenir. La situació estratègica i de comunicacions del Penedès la fan altament atractiva per a la implantació de nova indústria i penso que és per aquest motiu que la realitat de la potència econòmica de la nostra comarca recau en el sector industrial, evidentment al costat de tot el sector vitivinícola. Creem en aquests moments de dificultats aquelles facilitats per allò que ens pugui venir quan la bonança torni i ens sigui factible recuperar aquelles indústries i llocs de treball que s’han quedat pel camí en aquests anys de dificultats. Un cop assegurat això, busquem com implicar l’empresa privada en projectes en nous sectors d’activitat, com el turístic. I benvinguts siguin si ho aconseguim. Tanmateix, al Garraf aprofitem aquesta bombolla d’or que suposa el tràfic de visitants ben a prop nostre, fomentant aquells atractius que de forma natural ja tenim però que potser hem de trobar els canals de comunicació adequats perquè arribin com una opció atractiva perquè ens visitin.

De ben segur, ara que sembla que el sol comença a sortir, identificarem el nostre nord i el focus de les nostres potencialitats.

Ramon Novell
Vicepresident de l’ADEG