Posts Tagged ‘Turisme’

El Gran Penedès com a frontissa integradora

dilluns, 14 de novembre del 2016

granpdesEl Penedès té personalitat històrica i tradicionalment compta amb una unitat econòmica i social. És un territori que basa la seva riquesa en el turisme de mar i d’interior, amb esplèndides vinyes que produeixen excel·lents vins i caves i que disposa de nuclis industrials importants.

Tradicionalment molts sectors de l’àmbit econòmic han entès el seu mercat natural tenint presència efectiva en els principals municipis d’arreu del territori. Si aquest flux econòmic no ha estat major ha estat perquè les infraestructures que donen capil·laritat al territori no han estat a l’alçada; sempre ha primat la connexió Nord-Sud vers les necessitats de mobilitat interna dels municipis que conformen el Penedès.

El Penedès és indubtablement terra de pas, però, malgrat les deficiències històriques en infraestructures de comunicació locals, també és un important eix de comunicació del mar cap a l’interior. Si sumem tots dos eixos observem que el Penedès esdevé un nus clau de comunicació per a Catalunya; converteixen el Penedès en una frontissa integradora amb identitat pròpia que cus el país entre els dos grans mercats de Tarragona i Barcelona, per una banda, i la costa amb la Catalunya central, per l’altra.

Algú podria pensar que és absurd parlar de potenciar els mercats locals al segle XXI, regits com estem per un mercat altament globalitzat, on els avenços en les telecomunicacions ens permeten fer una transacció a qualsevol lloc del món sense moure’ns de casa, però és justament tot el contrari.

Existeixen dues grans teories que tracten d’explicar, des d’una perspectiva econòmica, com influeix i quins efectes té sobre l’entorn local viure en un context global. La primera fa referència a la desvalorització del territori en el context global. La segona, per contra, considera que el procés de globalització origina una revalorització del territori, incrementant la importància dels llocs i les localitats, en tant que conformen l’entramat bàsic que fa possible la competitivitat en establir les condicions per dur a terme la innovació i la aplicació de l’alta tecnologia.

El Gran Penedès esdevé un exemple clar d’aquesta manera d’entendre la globalització, en tant i en quan la relació global-local es manifesta en la mesura que la revalorització del territori implica la revisió i anàlisi detallada de les condicions que es poden trobar per a tal efecte, sent el territori peça fonamental en l’èxit o fracàs de les iniciatives empresarials globals; allò que molts experts defineixen amb el terme glocal.

En el cas del Gran Penedès, gestionar millor els serveis i recursos públics, les infraestructures, els recursos agrícoles i marítims amb els què compta, el turisme, el sector serveis i la indústria, de ben segur aportaran equilibri al territori però també un model de creixement sostenible que ha de ser beneficiós per al Penedès al mateix temps que, aquest benefici, contribueixi al desenvolupament dels altres territoris i del país en general.

Un model local de visió global.

Martí Sistané
President de l’ADEPG

Vilanova no tindrà nous hotels mentre no aprengui de Sitges

dilluns, 25 de agost del 2014

img_entrada

L’actitud dels vilanovins envers el turisme em recorda a la d’un nen petit quan se li apropa un gosset bufó. Primer, el nen ple de curiositat s’aproxima a poc a poc a l’animal, per tocar-lo ni que sigui un instant. Quan ja està quasi a punt de fer-ho, però, el nen s’espanta i retrocedeix cap a la mama. I tornem a començar. El problema és que portem més de 30 anys així a Vilanova i la Geltrú.

Sense dubte, el paper econòmic que ha de jugar el turisme a Vilanova i la Geltrú és un debat cíclic. I més ara a l’estiu, quan pels nostres carrers escoltem gent que parla altres llengües i a la platja es veuen cotxes amb matrícules de França, Itàlia, Holanda, Regne Unit…

I darrerament, quan té lloc algun debat sobre l’economia a la ciutat, sempre hi ha algú que pregunta en veu alta: “Algú em podria explicar per què no es fan més hotels a Vilanova i la Geltrú?”.

Sembla estrany, oi? Tan a prop que estem de l’aeroport de Barcelona i amb la nostra façana marítima, el port, els museus, el Carnaval, la Rambla, el clima benigne que tenim… I quines platges, ja les voldrien a Sitges! Ai las! Acabo de pronunciar la paraula tabú a Vilanova i la Geltrú. La tornaré a dir: Sitges. És clar que no podem comparar la formidable marca i potència turística que és Sitges amb Vilanova i la Geltrú. Cal recordar que, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any passat Vilanova i la Geltrú només disposava de 380 llits, distribuïts en hostals i pensions (141 places); hotels de dues estrelles (106 places) i hotels de tres estrelles (133). Fa deu anys, teníem 367 places… És a dir: un increment del 3,5% en una dècada. En qualsevol cas, cal afegir-hi 5.000 places de càmping. A la veïna Sitges tenen avui dia 4.761 places entre hotels i pensions. Allà, l’increment de llits ha estat del 20% en els darrers deu anys. Per què a Vilanova el nombre de places hoteleres només ha crescut un 3,5% en una dècada, mentre que a Sitges l’increment ha estat del 20%?

El problema és que Vilanova i la Geltrú no és una marca turística reconeguda pel gran públic i per tant no apareixem a les coordenades dels grups hotelers que busquen nous llocs on invertir. Ho expressaré d’una altra manera: no som una destinació de 365 dies, sinó un lloc d’estiueig. És a dir: tenim una elevada estacionalitat turística que dificulta la captació d’inversions hoteleres. De fet, els pocs hotels que tenim a la ciutat pateixen molt a la tardor i l’hivern per la baixa ocupació.

A Sitges, en canvi, s’han especialitzat en una sèrie de segments que asseguren un moviment de turistes durant bona part de l’any: turisme de congressos a la tardor, hivern i primavera; turisme de sol i platja a l’estiu; turisme gai; turisme cultural i d’esdeveniments o festivals…

Vilanova i la Geltrú no pot pas copiar el model turístic de Sitges, atès que comptem amb recursos diferents. Però sí podem aprendre dels sitgetans la seva actitud decidida i professional envers el turisme, la seva filosofia de cooperació públic-privada per promocionar la vila, com gestionen la destinació en aspectes de mobilitat, neteja, planificació urbanística, màrqueting…

Una actitud vacil·lant

L’estiu de 2013, el Diari de Vilanova es feia ressó del “col·lapse al Passeig Marítim” i dels retrets entre govern i oposició pel caos al sector marítim. I un lector deia: “Doncs que no vinguin a la platja de Vilanova. Poden anar a Sitges i Calafell. L’encant de Vilanova precisament està en això, que no hi hagin hotels ni discoteques. Si potenciem el turisme després no ens queixem si això sembla Salou o Lloret…”.
És evident que una ciutat com Vilanova i la Geltrú no té la capacitat ni la voluntat per esdevenir un nucli turístic tipus Salou (33.000 places hoteleres) o Lloret de Mar (30.000 llits).

En qualsevol cas, sí que caldria tenir una economia local una mica més diversificada a través d’un turisme de qualitat. Recordem que Vilanova té en aquests moments una taxa d’atur del 19%, mentre que a Sitges és del 10%.

A l’estiu de 2014 els col·lapses s’han tornat a repetir al Passeig Marítim. Ni tan sols hi ha consens polític per obrir un camí de sortida a través de l’Ortoll, que podria ser simplement un carril de direcció única obert només durant l’estiu.

Aquesta incapacitat per executar una obra tan senzilla reflecteix aquella por al turisme tan típica dels vilanovins que comentàvem al principi. Com voleu que vinguin inversors hotelers amb aquesta actitud nostra tan vacil·lant, si ni tan sols ens posem d’acord per obrir un caminet?

En síntesi, primer de tot caldrà crear demanda turística per atreure inversions hoteleres. Així doncs, si volem generar nova activitat econòmica posant en valor el nostre patrimoni cultural, de festes, la mar, el port, la gastronomia, els comerços, etc., i que la visita a la ciutat sigui una experiència agradable, els vilanovins haurem d’aprendre a gestionar el turisme… I els sitgetans poden ser uns grans mestres.

Xavier Canalis
@XavierCanalis

Mecenatge de guerrilla

divendres, 6 de setembre del 2013

Es farà d’esperar la nova llei del Mecenatge. Sembla que el govern espanyol no està per la labor perquè en el text -no podria ser d’una altra manera- es proposa l’aplicació de majors estímuls al patrocini cultural a partir de deduccions fiscals que podrien obtenir les entitats o els ciutadans benefactors.

Tot i que els percentatges de deducció que es preveuen tampoc són res de l’altre món, l’autoritat tributària tem que això suposi una davallada en la recaptació d’impostos. I això sí que no es toca. Parlem dels mateixos àrbitres de la fiscalitat que van condemnar les activitats culturals amb un tipus impositiu que ha resultat funest, i ells ho saben.

La realització en les arts escèniques i les arts plàstiques, també en la indústria editorial i d’altres, ha decaigut d’una manera abracadabrant. S’intueix que el balanç recaptatori ha estat negatiu per a la hisenda pública perquè en el darrer exercici la davallada de la facturació va fer decréixer l’aportació tributària dels sectors culturals. I els manaies del Ministeri ho saben, però no fan marxa enrere.

L’IVA cultural -terme gens encertat- és una niciesa i amb indolència està posant una munió d’epitafis a la producció artística. La indústria cultural batega en estat paracmàstic. No s’hi ha guanyat res en irrogar-li aquest càstig; ans al contrari, s’ha malmès la capacitat recaptatòria provinent d’un sector que, fiscalment i amb no tanta toixarrudesa, s’hagués pogut esmunyir i afavorir el seu desenvolupament ensems.

Des del punt de vista econòmic les activitats culturals conformen un sistema excepcional. Pocs sectors de l’economia poden resultar tan contributius, generar llocs de treball, afavorir la creativitat i, alhora, nodrir de coneixements i emocions als ciutadans.

I així estem. El govern dels estults colpeja l’activitat cultural amb més impostos i, a més, barra el pas al mecenatge, que podria ser un factor dinamitzador i amb el qual es podria pal·liar una situació en què el mateix sector públic està retirant les subvencions i defuig qualsevol acaronament a la producció artística i a la gestió del patrimoni cultural.

El diàleg entre els mons de la cultura i l’empresa es fa necessari. Més que la responsabilitat social -se’n parla més que no pas s’exerceix i estem tips d’escoltar els mateixos models i paradigmes- cal un compromís per part d’empresaris i directius per tal de preservar el patrimoni artístic i participar en la promoció de l’activitat cultural.

Més enllà d’una qüestió filantròpica, hem d’entendre que els esdeveniments i, en general, l’efervescència cultural generen acceleracions econòmiques que s’escampen favorablement arreu; fins al punt que la cultura esdevé un dinamitzador del turisme, del comerç i de tota mena de serveis, com també de la construcció i, és clar, de l’activitat industrial.

Isidre Also
Associació d’Empresaris del Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès